Lloc de cultura i de barbàrie

“No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”, va deixar escrit Walter Benjamin. Havent-se donat tantes voltes a aquesta sentència de les Tesis de la filosofia de la Història, tinc present la interpretació que apunta que tot poder institueix una cultura que destrueix, exclou, esborra la memòria dels vençuts. El cas és que, en una estada recent a Trieste, he pensat que també pot dir-se que els llocs de la cultura ho són a la vegada de la barbàrie. La ciutat adriàtica feia temps que em reclamava pel que m’havien dit de la bellesa malenconiosa dels capvespres al Mole Audace i per les empremtes d’Italo Svevo i James Joyce (que s’hi recorden amb unes petites escultures i amb una ruta literària-turística, però als quals s’hi dediquen uns museus esquifits) o del que n’ha escrit Claudio Magris. Però també he de dir que m’hi ha menat la lectura de Trieste, el llibre de la croata Dasa Drndic que fa present com l’arrossera de San Sabba va convertir-se durant l’ocupació nazi en un lager amb forn crematori, i d’alguns relats de Boris Pahor, escriptor en llengua eslovena nascut el 1913 a Trieste, on continua vivint, amb 108 anys, molt temps després d’haver sobreviscut a la persecució feixista als eslovens i a la seva deportació als camps nazis.

Trieste, perdonin l’evidència, és una d’aquelles ciutats a través de les quals pot explicar-se la convulsa història d’Europa del segle XX i de més enrere: va pertànyer a l’Imperi Austrohongarès fins que aquest va caure derrotat en la I Guerra Mundial, i és així que, el 1921, va ser annexionada a l’aleshores regne d’Itàlia; cap al final de la II Guerra Mundial, va ser alliberada primerament dels nazis per l’exèrcit iugoslau, que a la vegada va perpetrar-hi una matança (tots els italians, a excepció dels comunistes que s’ho van mirar, van ser susceptibles de ser eliminats per feixistes) perquè volia fer-se seva la ciutat; però, arran dels acords entre els aliats, va ser administrada pels anglesos i els nord-americans fins al 1954, en què es va incorporar a la República Italiana.

Poc després d’arribar-hi, caminant cap al mar, vaig trobar-me a la Piazza dell’Unità, on uns panells recorden el centenari de l’annexió a Itàlia. Aquell 1921, els feixistes, que no van tardar a arribar al poder, van incendiar el Narodni Dorm (el casal nacional eslovè), un edifici multifuncional que, a més de pisos particulars i oficines, acollia un teatre, una biblioteca, una escola de música, un restaurant i un cafè, entre altres dependències. Ho explica Boris Pahor, que tenia vuit anys en el moment dels fets, a l’extraordinari relat La pira al foc: “La plaça d’Oberdank estava plena de gent que cridava en la llum vermellosa. Al costat del casal, uns homes amb camises negres ballaven i cridaven: Viva! Viva!. Corrien amunt i avall i feien que sí amb el cap i tornaven a cridar Eia, Eia, Eia”, es llegeix en la versió catalana de Simona Skrabec, a qui devem tant, com ara també la traducció, en aquest cas al castellà, de l’esmentat llibre de Dasa Drndic.

Justament estava hostatjada a la plaça d’Oberdank (o d’Oberdan), el nom de la qual és en honor a un irredenti executat el 1882 després d’un intent fallit d’assassinar l’emperador austríac Franz Joseph: Giuglelmo Oberdan (Wilhelm Oberdank), un màrtir de la lluita per a la unificació d’Itàlia. S’explica en un panell informatiu en què també es recorda que en aquesta mateixa plaça va instal·lar-se el quarter general dels nazis. En canvi, no hi vaig llegir que també va ser el lloc on es va perpetrar la barbàrie feixista contra els eslovens de Trieste. L’Ajuntament de la ciutat, governat per la formació d’extrema dreta Lliga Nord, no ho deu considerar important. Ni tampoc recordar-ne el centenari mentre celebra el de la Unitat d’Itàlia, cosa que continua demostrant que els documents de la cultura també ho són de la barbàrie. Vaig visitar dos llocs de memòria a Trieste: l’arrossera de San Sabba, on hi ha un museu cívic que recorda els crims nazis que s’hi van cometre, i la Foiba de Bassoviza, on l’exèrcit iugoslau, durant la seva breu ocupació de la ciutat, va llençar un nombre indeterminat de cadàvers. A la plaça Oberdank vaig estar en un lloc de memòria d’una altra barbàrie no prou reconeguda.