Raça humana
Esclaus de les màquines
Una amiga que regenta un petit negoci d’estètica li va retreure que feia temps que no la veia per Instagram, i va pensar que tenia raó i va entrar a la xarxa amb intenció de revisar el compte i penjar-hi algun producte nou. “Serà un moment”, va calcular. S’hi va estar una hora de clics i reclics frenètics, “si ella m’ha posat un like, jo també li’n posaré un, i de passada miro què més fa, i aquí n’hi ha un que repeteix mil vegades la seva foto, i una altra que gaudeix de viatges meravellosos, i una parella en plena intimitat”… i quan va aixecar el cap ja s’havia perdut la seva caminada diària i tenia la molesta sensació d’haver estat enganxada per forces ocultes a un món insubstancial que no li interessava gens ni mica. Ara llegeixo un article de l’escriptora Pilar Fraile que relata un llarg calvari per donar-se d’alta en la seu virtual d’una universitat que l’havia contractat per impartir una conferència; tot un matí, tràmit darrere tràmit, per trobar-se que un cop assolida la pantalla final, a les quatre de la tarda, no funcionava l’aplicació per a la firma. Ella diu que es va sentir fatigada, una mica imbècil i com un insecte, bo i establint paral·lelisme amb La metamorfosi de Kafka, que fa cent anys va situar l’individu sota el pes d’una aclaparadora burocràcia institucional. Petits episodis quotidians que il·lustren fins a quin punt ens podem passar el dia tractant amb màquines que ens aïllen en una comunicació incessant, agafen el control del nostre temps i marquen la natura de les nostres relacions (humanes). Ens trobem davant una nova forma d’esclavitud sense pantalla final?