L’ànec mut

El meu estimat poeta del Montseny em diu que un dia em portarà magret d’ànec mut, la varietat d’ànec que té la carn més consistent, més saborosa i menys greixosa, i que ens el menjarem amb pa amb tomàquet, com si fos pernil del bo. Agraeixo el present i acte seguit em compadeixo del pobre ànec i de la seva mudesa, una tara especialment cardada si ets ànec i t’expresses nyequejant a tort i a dret. El poeta es posa a riure a l’altra banda del telèfon i em fa veure que l’ànec mut tampoc és que se senti gaire malament per haver estroncat un hipotètic gran discurs sobre l’escalfament global. Es veu que els ànecs muts neixen muts, com haurien de néixer molts polítics i altres espècies immundes del nostre malaurat planeta. El mutisme dels ànecs és degut a un enfonsament de la tràquea que els impedeix articular sons. L’ànec de Barbaria, un dels altres noms amb què es coneix el desventurat ànec mut, s’ha hibridat sovint amb l’ànec xerraire per obtenir els canards mulets francesos i els ànecs d’angora alemanys. La metàfora, em diu el poeta, és tot el que tenim a dir i en canvi resta mut, callat, no dit. O sia, que la comunicació, sobretot escrita, ens farà lliures. En època d’incomunicació global, els que ens dediquem al sagrat art de l’escriptura no solem anar a dormir amb el pap ple. Ho escrivim tot, ens ho escrivim tot, i així queda dit i res ni ningú ens ho pot emmudir. Quan el poeta em porti el dinar, procuraré no xerrar gaire, per empatia amb l’ànec mut. En tot cas, ja escriuré la lírica de l’àpat en una de les meves columnes panteòniques.