Per a què i per a qui?

La poca sensibilitat política amb la cultura ve de lluny, de molt més lluny que el crac del 2008, quan es van començar a esmolar les tisores per fer les salvatges retallades que es van perllongar durant una dècada. Que a partir d’ara s’hi destinin més diners per revertir la llarga època de penúries està molt bé, però caldria a més una reflexió profunda: per a què i per a qui seran. El Consell de Ministres ha aprovat aquesta setmana el conveni de la cocapitalitat de Barcelona, paralitzat des del 2011, amb el qual pretén “compensar” (són de la broma) les grans inversions que rep Madrid. Desconec el criteri que s’ha seguit per distribuir els 20 milions d’aquest fons en centres i festivals de la ciutat. Necessitem equipaments forts, és clar, però no a canvi de relegar una vegada més la cultura de base del repartiment directe dels recursos públics. Si no hi ha un canvi de mentalitat continuarem sense sortir del bucle de la política cultural del dalt cap a baix, un baix hiperprecaritzat, amb l’estrany convenciment que la creació està al servei de museus, teatres i auditoris, i no a la inversa. També celebrem a mitges l’augment (28,4%) del pressupost de cultura de la Generalitat, que si s’aprova se situarà en els 385 milions, un 1,3% dels comptes públics. Per complir amb el promès 2% al final de legislatura, calia que hagués arribat als 400 milions.