El Consell no em representa, el 52% sí

L’independentisme no ha estat mai patrimoni de cap partit. Durant anys, el va representar ERC, amb percentatges petits que passaven del 2,2% als anys 80 al 15% a començaments dels 2000. Però ni tan sols llavors, quan Esquerra era l’únic partit que es presentava com a independentista, representava el conjunt de l’independentisme. Primer, perquè hi havia formacions, corrents i grupuscles extraparlamentaris que no s’hi sentien gens identificats, fins i tot, obertament contraposats. I segon, perquè, en certa manera, altres partits també tenien diputats que podien sentir-se independentistes o representar-ne sensibilitats molt properes.

Avui, ostenta un 52%. És majoritari però no és hegemònic. I, sobretot, el que no és, és homogeni. Des del 2010, és pluripartidista: primer, amb SI, i, a partir del 2012, amb la CUP i una part de CiU que va transitar de la Casa Gran del Catalanisme cap al sobiranisme. Tot i que això certifiqués la fi d’una coalició que havia governat Catalunya 23 anys i havia tornat a recuperar la Generalitat el 2010, la decisió d’Artur Mas de convertir Convergència en un partit que abracés l’independentisme va ser una palanca per al seu creixement. Encara que comportés la transformació forçosa, i no exempta de discòrdia, d’aquest antic espai polític: PDeCat, la Crida, Junts per Catalunya.

L’independentisme ha sigut un motor de transformació del mapa polític, ha liquidat partits i lideratges, però també ha esdevingut troncal i majoritari. Que això hagi estat així és mèrit de diferents formacions polítiques que, cadascuna amb el seu accent, han determinat la independència com una oportunitat perquè Catalunya sigui una altra cosa. Un país lliure i sobirà, almenys tant com ho pot ser un estat dins la Unió Europea, amb voluntat de ser república. Però la gestió del procés ha estat més difícil i traumàtica del que s’esperava. Quan això s’afirma, sempre hi ha una part del públic que brama que ells ja ho sabien, que què ens pensàvem, que que il·lusos tots. Uns altres, que si els dirigents van ser uns cagadubtes, uns trèmuls, uns estafadors. I encara n’hi que reparteixen butlles de traïdors, antipatriotes, col·laboracionistes, caragirats, botiflers. En aquest debat abrandat –val a dir que molt propi de Twitter– l’anàlisi de la realitat i la gestió de la complexitat brilla per la seva absència. Tot és un pit i collons.

Ara bé, és evident que amb un pit i collons i endavant les atxes tampoc es construeix una república. I això ens porta a una realitat tossuda. Les formacions que van organitzar el referèndum de l’1-O i van haver de gestionar l’octubre del 2017 són les mateixes que governen avui. I ho segueixen fent –com aleshores– amb el suport de la CUP. La lluita, doncs, entre legitimistes i traïdors és una mica en va perquè, a la pràctica, uns i altres saben que si l’independentisme és el 52% només és amb la suma de tots. Encara que uns s’esforcin a esmenar els altres, es necessiten mútuament.

Per això, considero que els organismes en paral·lel a aquest 52% només són màquines de fer soroll. I per això, afirmo que no em sento representada pel Consell per la República, per bé que pugui tenir la finalitat d’estructurar una resposta a l’exili i sustentar la lluita judicial fora de l’Estat. Aquesta hauria de ser la seva utilitat, però sovint incorre en una mena de baluard legitimista, que obeeix a lògiques partidistes. Així es desprèn de les últimes eleccions, que van escollir Carles Puigdemont, com a candidat més votat, seguit de Clara Ponsatí, Toni Comín, Lluís Puig, Laura Borràs, la diputada Pilar Calvo, els regidors de Poble Lliure Ona Curto i David Hernández, i l’exdiputat republicà Joan Puig. Uns resultats que evidencien la posició diàfana d’ERC i la CUP de no involucrar-s’hi. És menys legítim perquè els altres partits no s’hi involucrin? És clar que no, però no es pot erigir en una plataforma de representativitat alternativa.

Entre tant soroll, ens oblidem, a vegades, del valor que té comptar amb aquest 52%. A desgrat d’alguns maximalismes, és insuficient per proclamar la independència i, fins i tot, per tornar a organitzar un referèndum. Però això ens porta a una altra palanca catalitzadora, la dels grans consensos, que situa en el 80% la majoria partidària de buscar una solució a través d’una fórmula per a l’amnistia i l’autodeterminació. Som el 52%. Em sento representada per aquesta majoria plural, diversa, complexa. Vull la independència del meu país. I vull que els que no la vulguin concursin d’aquesta solució i n’assumeixin el resultat, democràticament. Per això, l’independentisme ha d’abandonar al més aviat possible aquest bonisme de voler és poder. No n’hi ha prou. Cal sumar, convèncer i pensar que la independència és una proposta política per construir un país millor; no més pur.