Capitalisme lliberal o autocràtic?

Aquest és el dubte que alguns es plantegen sense gosar dir-ho del tot. Perquè hi ha dos tipus de capitalisme: a) el capitalisme lliberal, que s’encarna en un estat democràtic de dret i en un mercat lliure fonamentats en l’imperi de la llei i la divisió de poders; i b) el capitalisme autocràtic, sorgit rere l’esfondrament del sistema comunista, que adapta la regulació precedent al servei de l’antiga burocràcia (nomenclatura) transformada en elit extractiva, sense subjecció a cap norma ni a cap mena de control. És ben cert que des d’un punt de vista teòric –com ha escrit Rodrigo Tena, a qui segueixo– la diferenciació entre ambdós capitalismes és nítida; però, a la pràctica, els seus contorns es comencen a confondre a causa dels recents èxits del capitalisme autocràtic, en especial el que triomfa a la Xina amb taxes de creixement espectaculars.

Aquest capitalisme es proclama com l’únic capaç de garantir una direcció independent i eficaç de l’economia al servei de l’interès general del país, si bé la realitat ens mostra que això no és del tot cert. L’absència de l’imperi de la llei es paga sempre en forma de connivència entre la burocràcia dirigent i els capitalistes, que genera una corrupció monstruosa, molt més gran que l’existent en els països de capitalisme lliberal. Segons una notícia de The Economist del 2013, mentre que els 50 congressistes més rics dels Estats Units sumen 1.500 milions de dòlars, els 50 membres més rics del Congrés Nacional del Poble Xinès arribaven a la xifra espectacular de 94.700 milions de dòlars; és a dir, 60 vegades més. Resulta evident, per tant, la profunda connivència entre política i capitalisme en el model autocràtic.

Ara bé, tampoc es pot negar una altra evidència: que la tradicional connexió –interrelació– entre política i capital en el sistema lliberal ha provocat, especialment incrementada des de la dècada dels 80 del segle passat, l’emergència de lobbies totpoderosos, de canals de finançament irregular dels partits polítics, de portes giratòries, de captacions d’organismes reguladors i, en definitiva, d’una corrupció rampant i grollera. I, a més, no s’ha d’ometre el paper de molts bancs d’inversió i d’alguns despatxos d’advocats –inclosos molts d’anglosaxons– en el blanqueig del diner corrupte i en el disseny d’instruments legals que cerquen preservar i defensar de qualsevol risc el capital dels ultra-rics, sense excloure –ans al contrari– el risc fiscal. El resultat de tot plegat és un capitalisme clientelar, cada dia que passa més corrupte. Tant és així, que l’èxit actual d’alguns populismes de dretes d’arrel identitària tan sols s’explica perquè oculten una realitat corrupta, posant en acció la seva arrelada tendència a menysprear les regles, violentar els procediments i menystenir l’adversari.

Hi ha qui veu en aquesta relativa confluència de tots dos capitalismes un motiu per apaivagar les seves diferències, evitar un xoc entre els dos sistemes, i, fins i tot, per bescantar les excel·lències del model autocràtic, al·legant raons d’eficàcia derivades del fet que aquest pot eludir els inconvenients del debat democràtic. Però no sembla que aquesta confluència pugui triomfar. Ho impedirà l’augment radical de la desigualtat interna que està provocant l’actual evolució concordant del capitalisme lliberal i del capitalisme autocràtic, que desemboca en un mar de corrupció que tot ho impregna.

Enfront d’aquesta tendència s’han de defensar l’imperi de la llei i les institucions de l’estat de dret, que han fet possible la pau social i el desenvolupament econòmic, preservant els valors de la llibertat, la igualtat i la dignitat humana, eix axial de la cultura d’Occident. És incomprensible l’actual deriva antiinstitucional, que té com a objectiu el control de les institucions, des de la judicatura fins als organismes reguladors passant per les diverses administracions, amb un sentit patrimonial del poder al servei d’interessos partidaris amb oblit de l’interès general. La crisi de la socialdemocràcia és una crisi institucional, que obre la porta al triomf sense pal·liatius del capitalisme global més descordat.