El voraviu
Sempre pel darrere
Ho amaguen tant com poden, però als fons europeus hi ha clàusula de retorn
La incapacitat per gestionar el no que exhibeixen les classes dirigents és un llast per a la societat actual (i la classe política n’és un clar reflex). No diuen la veritat quan la veritat és dura. Creuen que s’hi juguen el lloc si disgusten ciutadans, administrats o socis, segons el cas. Endolceixen, tergiversen, menteixen, disfressen, maquillen i al final l’espiral se’ls cruspeix a ells mateixos. És el cas dels fons europeus famosos que fa mesos que ens venen com mannà al desert, que trigaran cinc anys a arribar complets i que porten inclosa clàusula de retorn, encara que ho amaguen tant com poden. No és com el rescat dels bancs o del Castor, que els va sortir de franc i nosaltres hem passat per caixa per ells. Els fons europeus no són gratis, no. Torna a pagar el manxaire. Tu i jo. Els nostres fills i els nostres nets.
L’acord amb Brussel·les pels fons europeus inclou la condició d’allargar el període per calcular les pensions, que, traduït al llenguatge del carrer, vol dir rebaixar les pensions. Ho tenen signat. Penalment parlaríem de nocturnitat i traïdoria. Políticament parlem de la porta del darrere. Recorden el senador Cosidó? No patia pel Tribunal Suprem perquè sabia que el controlen per la porta del darrere. Aquí tot va per la porta del darrere. Ens faran llepar fons europeus com la vaca el vedell. Veurem com els usen i veurem si en traiem res. L’àvia Neus ja ho hauria dit. D’aquest gla n’haurem de cagar un roure. Sempre pel darrere, veieu?
