El pèndol miracler

Un dia se’m va acudir escriure sobre la migranya i l’endemà em va trucar un senyor oferint-se a curar-me. Per la veu, era un home ja gran, molt afable, amb aquella urbanitat gens alambinada de la gent d’abans. Es va interessar pel caràcter crònic que havien agafat els atacs i, molt delicadament, em va demanar permís per aplicar-hi un mètode tirant a hipnòtic. Es tractava de fer bascular damunt la desgraciada fotografia que il·lustra l’article que publico una mena de pèndol l’acció del qual produïa uns efectes guaridors instantanis i definitius. El mètode no li havia fallat mai, però expressava les seves reserves en un cas en què la distància impediria el tractament presencial. Tot i els meus dubtes, va proposar, de nou amb gran respecte, de trucar-me al cap de tres mesos per comprovar si havia experimentat cap millora i, en efecte, transcorregut el temps pactat, es va tornar a posar en contacte amb mi. Quan vaig informar-li que la migranya persistia, vaig notar que s’ensorrava a l’altra banda del telèfon. Que estrany, va dir. Potser de lluny no funciona, vaig apuntar per animar-lo. En lloc de claudicar, va oferir-se a seguir fent ballar el pèndol damunt el retrat i anar-me trucant, a veure si em revenia. No hi havia res a fer. Ell s’afligia, jo el consolava. Sovint aprofitàvem per preguntar-nos com ens anava. A vegades rèiem de la situació. Fa potser un any que no en sé res. Potser s’ha rendit, potser li ha passat alguna cosa. Hi ha hagut la pandèmia, i ell ja era gran. L’efecte miracler del pèndol devia ser aquest: sentir a l’altra banda un desconegut que es preocupa per tu.