Fins a aconseguir-ho

Centenars de persones es manifesten encara de forma diària o setmanal en algun lloc de Catalunya en contra de la repressió als independentistes i a favor de la llibertat del país. Ho estan fent des de fa dos, tres o quatre anys, segons els casos, i cada cop més per causes concretes o per persones i grups determinats, segons detalla uninteressantíssim reportatge publicat ahirper la periodista Sara Muñoz en aquest diari. Dona veu també als del tall de l’avinguda Meridiana, incombustibles des del 2017, recordant-nos que el foc no s’ha apagat i que estem ben lluny de la normalitat política fins que es deixin en pau els milers derepresaliats i no es permeti a aquest poble prendre decisions sobre el seu futur com les prenen la resta de pobleslliures del món. Quan es va produir la sentència dels presos polítics, l’octubre del 2019, l’esclat d’indignació popular va sorprendre molts analistes i fins i tot alguns independentistes, per la seva força i per la determinació. Just abans d’aquell esclat, la situació de desànim entre les files independentistes era similar a l’actual. Els carrers estaven molt tranquils. Amb l’acceptació de les eleccions forçades pel 155 i de l’intervencionisme judicial en la política catalana (la no designació de Puigdemont i la limitació dels debats i decisions sobiranies), l’Estat donava l’independentisme per controlat. Però la sentència del Suprem va airejar i va fer sortir de sota les brases el foc de la revolta, ben ardent. El desànim entre les bases per la falta d’un full de ruta dels partits no era llavors, ni ho és ara, sinònim d’abandonament. Sota les brases encara hi crema el foc. Si durant aquesta setmana als líders independentistes se’ls acudís fer valer el 52% de majoria al Parlament per fer efectiva la DUI del 2017 i, en compareixença conjunta, Puigdemont i Junqueras demanessin a la gent que sortís a defensar de forma pacífica aquest acte d’autodeterminació, tornaríem en qüestió de minuts a la força desbordant de les mobilitzacions del 2017. La revolta catalana no s’ha acabat. Va bé que ningú no ho oblidi. Tampoc els mateixos independentistes. Ni els que els lideren.