Opinió

Tribuna

Transició, la seva i la nostra

“Ni de bon tros som al final del camí; sense l’autodeterminació, encara no hem saltat l’alta paret del franquisme, però que volem saltar-la i la saltarem

Entre la mort de Franco i el naixement del marc constitucional actual, Espanya sabia que la dictadura no s’havia portat bé amb el poble català, amb mala consciència per la persecució de la llengua i la prohibició durant anys dels símbols nacionals més característics, com bandera i himne. Per això, el règim va disminuir la intensitat de la repressió endèmica i n’assuaví les formes, com l’inici d’una etapa nova en què els catalans no se sentirien incòmodes a Espanya. El miratge durà poc i, amb la Constitució de 1978, tot s’aclaria. Malgrat l’aparença de canvis polítics profunds, allò era una gran operació de rehabilitació, però no un edifici de nova construcció, sinó un immoble bastit sobre els fonaments de sempre. La constitució, que assegurava les llibertats individuals bàsiques, alhora alliberava els franquistes, el seu règim i les seves atrocitats, de tota responsabilitat legal. I els seus crims i els intents conscients de genocidi cultural i lingüístic restaven oblidats amb tota impunitat.

La constitució es bastia, oficialment, sobre la base de la democràcia, tot i que es feia sobre el manteniment de la unitat d’Espanya, de la integritat i indissolubilitat dels territoris de l’Estat com a valor legal suprem i bé moral superior, l’únic element de coherència institucional per a tota l’arquitectura legal, jurídica, política, militar, lingüística i cultural. Tot i reconèixer l’existència de nacionalitats, sense dir-ne mai ni la denominació ni el nombre, tan sols n’esmenta una pel seu nom en els 169 articles del text, més 4 disposicions addicionals, 9 de transitòries, 1 de derogatòria i 1 de final: “la nació espanyola”, els tres primers mots amb què comença el text constitucional, mentre la portuguesa es refereix a l’enderrocament del feixisme el 25 d’abril de 1974 o la francesa a l’adhesió del poble francès als drets humans. S’hi parla de “les altres llengües d’Espanya”, sense concretar mai de quines es tracta, ni quantes n’hi ha, tot i que només n’anomena una de sola: “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat”, amb què queda clar que l’Estat només té una sola llengua oficial i no és la nostra. No precisa quantes banderes, ni quines són les de les comunitats autònomes, ni en detalla la policromia, com fa amb la bandera d’Espanya, de la qual detalla el nombre de franges, els colors i l’amplada.

De la constitució n’han sortit els Estatuts d’Autonomia, lleis orgàniques de l’estat pertanyents al bloc constitucional. Aquestes són les regles del joc i no n’hi ha d’altres. Sense un trencament legal amb el franquisme, a diferència del que succeí amb la legalitat nazi, feixista o salazarista, sinó amb una reforma, tot el que ha vingut després ha anat a pitjor, comparat amb l’ambient de culpabilitat espanyola que hi havia entre 1976 i 1978. Les mesures d’uniformisme legal, exclusivisme nacional i supremacisme lingüístic han quedat ja consagrades com a inamovibles i irreformables, mani qui mani. La transició, doncs, per als espanyols, s’acaba el 1978 amb la seva Constitució, punt final de tota aspiració democràtica.

Per a la tradició antifranquista i democràtica catalana, però, la transició era una altra cosa. El punt 3 de l’Assemblea de Catalunya, la fundació de la qual ara hem commemorat, deia: “El restabliment provisional dels principis i institucions configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.” Tant la Generalitat com l’Estatut d’Autonomia no eren el punt final, l’horitzó insuperable, el mur infranquejable, sinó l’eina per exercir el dret d’autodeterminació, tan sols possible votant, com també ho defensava el Consell Democràtic del País Valencià i les altres instàncies unitàries dels Països Catalans reunides a Cura (Mallorca), el 1976. Per als partits espanyols ja som on volien que fóssim i no preveuen que puguem anar més enllà. Per als catalans, però, caldria que no oblidessin que ni de bon tros som al final del camí, sinó que, sense l’autodeterminació, encara no hem saltat l’alta paret del franquisme, però que volem saltar-la i la saltarem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.