Estacional

Tant el calendari com el temps són convencions, com el llenguatge, d’acord, però tot i que també ho siguin les estacions meteorològiques, o potser perquè ho són, acceptem que hi hagi fenòmens estacionals. Hi ha certes coses que arriben cada any a la mateixa època, com per exemple l’oli nou. Aquesta que és per a mi la millor notícia del curs, que l’espero amb candeletes, i que hauria d’obrir els telenotícies, és un fenomen estacional. La seva arribada va lligada a l’arribada del fred, al mes de novembre, i l’entrada de l’hivern. I a l’arribada del festival gastronòmic que és la tardor amb tots els productes de temporada que renoven el rebost estiuenc. Amb l’oli em passa com amb Francesc Pujols i els catalans i la veritat, que hauria de ser al coll d’un pagès amb una ampolla d’oli del raig, d’oli nou, que la gent s’hauria de llançar, i dir-li que té l’hotel pagat. Perquè en aquella ampolla hi ha la veritat, la fragància, l’aroma que et fa reviure els sentits, aquell amarament de l’oli fent-se pas per una llesca de pa, conquerint cada racó d’aire de la molla.

Arriba l’oli, com ha arribat el vi novell. I arriben les festes, les convocatòries que ens ho fan notar, perquè, tot i els calendaris, anem desmarxats. Arriben aquests productes de la terra, amb l’esforç que hi ha al darrere, i enmig de les alarmes pandèmiques que diuen que ens preparem que la nova onada, la sisena, ja torna a ser aquí. I que la Covid-19 també deu tenir un punt d’estacional, però que la seva escalada ja ha fet tornar les restriccions a molts països del centre d’Europa, mentre que aquí anem de cara a la tercera dosi, i al passaport. L’estacionalitat la marquen la grip, i a la llarga, quan la tinguem dominada, la Covid, però també els fruits de la terra. Catalunya és un país de vins, i també un país d’olis d’oliva, verge extra. Diguem-ho amb tots els ets i uts. I val més que tinguem aquests punts de referència més vitals, per celebrar que hi som, que no les onades que també ens recorden com hem malmès el planeta.