Va a tornajornals

Quan jo era marrec i fins i tot adolescent els tornajornals eren freqüents. Com ara “ajuda’m els set dies del veimar (a Calonge veimem, no veremem) i et vindré set dies a podar a l’hivern”. Tot tipus d’operacions íntegres dins la pagesia o transversals amb altres sectors i qualsevol tipus d’oficis. La transició, el progrés, la modernitat i la pressió fiscal van fer caure el model en desgràcia. Durant anys fins i tot se l’ha proscrit lligant-lo a l’economia submergida i al diner negre. Se l’ha desprestigiat tant com s’ha pogut i al final només ha perviscut en el sector primari i en economies marginals. Però vet aquí que dilluns al matí, per obra i gràcia de classe política, el tornajornals treu el cap, al mes alt nivell. Al final la clau (com ja vam insinuar fa cinc dies a “Negocieu, maleïts”) és “pressupost per pressupost”, que no és ben bé el “pressupost o pressupost” però fa la mateixa feina. Només falta que al tornajornals de pressupostos li construeixin el relat per redignificar l’ancestral pràctica. Potser en algun tractat d’economia circular o col·laborativa, de Next Generation o de transició ecològica. Tampoc és gaire important. Malgrat l’esverament que es respirava als “entorns”, els efectes col·laterals reals són menors. Tenen un nom, que és Ernest Maragall, i que a més d’estar molt amortitzat té una esquena prou ampla per a aquest sac i els que hagin de venir. El final és simple. Pressupost per pressupost i a qui li pica es rasca.