De reüll
Fora complexos lingüístics
A casa parlem català. I els avis i els familiars, d’una banda i de l’altra, també. A l’escola, la llengua vehicular també és el català. És la parla materna dels meus fills i la que, en principi, envolta la seva vida de manera preeminent. I, malgrat això, cada dia és una petita batalla perquè no castellanitzin el seu vocabulari. Cada dia arriben amb una nova paraula que, òbviament, no han sentit a casa ni tampoc per boca de la mestra de l’escola. Què passa, doncs? Senzill, en el moment en què conflueixen les dues llengües, sempre és la mateixa la que fa una passa enrere: el català. I ja en els primers anys de la nostra vida. Com si fos un complex lingüístic incorporat a l’ADN. Però no, no naixem amb aquest complex. Acaba sent un mimetisme, una transmissió de generació en generació. Si els nostres fills ens senten canviar de llengua quan algú se’ns dirigeix en castellà, ells fan el mateix en el seu entorn. I la roda no para de girar. Així, la petita batalla que tenim cada dia amb els nostres fills comença amb el propi exemple, amb el conjurament de no relegar la nostra llengua a la primera de canvi. Cada detall compta. Perquè els vents no bufen a favor, amb decisions judicials que fereixen el cor de la immersió lingüística que tants anys ha costat bastir. Per defensar el català, parlem el català.