A la tres
L’ase dels cops
“Fa basarda que, encara avui, el català sigui fustigat per uns davant l’actitud despectiva d’uns altres
Pot ser que n’estiguin al cas o, fins i tot, és possible que ho hagin vist o sentit. La cosa va d’un grup de tertulians d’una ràdio de Madrid als quals, arran de tot això del català a Netflix, se’ls va escalfar la boca per acabar fent conyeta sobre com sonaria el títol traduït de certes sèries. Com si entre El joc del calamar i El juego del calamar hi hagués tot un món lingüístic de diferència per fotre-se’n, però en fi. En si mateix, l’episodi no té més substància de la volada que se li ha volgut donar un cop ha fet el salt a aquest femer comunitari que són les xarxes socials. Però tampoc és cap anècdota. Entre les mirades desdenyoses d’una certa intel·lectualitat espanyola pretesament progressista, o els embats directes i desacomplexats que pateix per part de la judicatura i els partits de tall més ultra, el català és aquella ase dels cops que, després de no sé quants anys, i ja en són una colla, continua rebent per totes bandes. Per als uns, com els de la brometa, tan cosmopolites ells, és un idioma poc menys que rústic o tribal. Només folklore. Per als altres, per contra, la llengua és possiblement l’amenaça més seriosa que perceben per al seu model d’estat, uniformat i uniformitzador a parts iguals. Que en el dia d’avui no s’hagi normalitzat aquest debat i encara no s’hagi assumit que el català és, senzillament, l’idioma d’ús corrent amb què parla, discuteix o s’estima tanta gent, independentment del que cregui o prediqui, suscita més mandra que no indignació. Però arribats fins aquí, som al cap del carrer d’un debat més profund que el d’un parlar. Perquè res com els estirabots al voltant de la llengua per fer-nos veure que, en el fons, quan busquem les causes i els perquès del conflicte entre Catalunya i Espanyapotser no necessàriament trobarem la clau en factors econòmics o polítics, que hi són, sinó més aviat en els culturals. Perquè de diversitat va la qüestió, i més concretament de si aquesta és vista com una riquesa o un destorb. I la resposta que observem, a dreta i esquerra, és tan òbvia com inquietant.
