La incertesa

En la mitologia grega, Nèmesi era la filla de la nit i personificació de la revenja. Per això és d’agrair que els responsables de l’Organització Mundial de la Salut que posen nom a les variants del coronavirus original, l’hagin batejat com a òmicron, saltant-se dues lletres de l’alfabet grec (ni i ksi) per evitar confusions i ofenses, per cert. I, malgrat tot, com ha escrit el New York Times, òmicron sembla la Nèmesi de l’optimisme que volíem tenir al món occidental.

Després que els científics sud-africans alertessin sobre aquesta mutació, els països europeus s’han afanyat a tancar les seves fronteres una altra vegada i els experts de l’OMS han anat més de pressa a considerar-la “realment preocupant” que quan va aparèixer el virus original. I això que cada vegada més veus admeten que les restriccions de viatge poden comprar-nos temps, però no frenaran l’expansió de la nova variant. De fet, només ho frenaran accions intel·ligents, no el teatre pandèmic. I el més intel·ligent és vacunar tota la humanitat, que és el que hauríem d’estar reclamant les opinions públiques.

Seria la manera de posar fi als profetes de l’apocalipsi que han trobat el seu agost, de posar fi a titulars alarmants que poden fer semblar com si la pandèmia estigués a punt de tornar a començar. Profetes que ens fan preguntar fins on ens hem de preocupar. Si hem de cancel·lar el viatge que teníem previst. Si tornem a comprar màscares a l’engròs. Si les vacunes ja no serveixen per a res o si fem tard ja a posar la tercera dosi.

I la resposta és que no ho sabem. Vivim, com ja va predir Sebastià Serrano, en l’era de la incertesa. Ningú s’imaginava una pandèmia com aquesta i, per tant, és normal que ens preocupem, però alarmar-se i, sobretot, alarmar, avançant-se als esdeveniments sense tenir la informació completa, més que prevenció, sembla un acte d’irresponsabilitat, també per a la nostra salut mental.