Confiar una mica més

Doncs ja ho tindríem, això. Després d’un anunci sobtat i una reculada per motius tècnics, demà, divendres, finalment ja haurem d’ensenyar el certificat covid per poder entrar a restaurants, gimnasos i residències de gent gran. El col·lapse del web des d’on s’ha de descarregar el certificat va obligar a ajornar la posada en marxa de la nova mesura que els professionals de la salut o, millor dit, de la gestió de la salut consideren prioritària. Creuen que d’aquesta manera, que no en volen dir coercitiva però que s’hi assembla molt, acabaran de conscienciar el milió de persones que encara queden per vacunar. D’esperança no els en falta, no, però crec que van curts de realitat.

Aquella gent que per la raó que sigui ha decidit no sotmetre’s a allò que anomenen dictadura de la injecció, no crec que a hores d’ara canviï d’opinió, ni sota l’amenaça de no poder tornar a trepitjar un restaurant ni un gimnàs durant un llarg temps. Bàsicament perquè aquesta amenaça té uns fonaments força dèbils que trasllada, altre cop, la responsabilitat de controlar els accessos als locals a gent aliena al Departament de Salut. Partim de la premissa, altre cop també, de la bona voluntat de i de les ganes de col·laborar dels ciutadans. D’aquells que volen entrar a l’establiment i d’aquells que volen que hi entrin. Un objectiu comú, però, que ha de passar pel sedàs previ de disposar de la documentació en regla.

No em costa gaire d’imaginar les cues que poden arribar a fer-se un divendres o un dissabte a la nit. O els problemes de cobertura que facin impossible comprovar les dades. El mateix conseller Argimon va admetre que el certificat covid no està prou testat per afirmar que és eficient per controlar la malaltia, però que hi confia abans de tornar a posar en marxa restriccions horàries o tancaments. Davant unes xifres que tornen a agafar embranzida, recórrer a la responsabilitat individual i al mètode d’assaig i error sona un pèl desesperat. Però hi hem de confiar.