Tribuna
Postals de Nadal
Fa molta fred, les nits són gelades, a l’espai del temps no es cansen de dir-nos que en fa més del que és habitual per l’època, com si a hores d’ara –que el canvi climàtic i que ens hem carregat el planeta ja són realitats inqüestionables–, com si a hores d’ara, dic, encara algú sabés el que és habitual, com si encara existissin les estacions, com abans: dues de benignes, de traspàs, i dues d’inclements. Fa molt de fred, i com passa amb tantes coses els uns se n’alegren i els altres se’n dolen. Ha nevat, la gent que es deleix per posar-se els esquís està contenta –a la neu es passa una fred agradable–, i els qui pateixen pobresa energètica o malviuen en pisos o locals ocupats, passen fred. Quan fa bon temps la pobresa també és més passadora. Tots diem que no pot ser, però és: els desnonaments no s’acaben ni tenen traça de fer-ho, el 2022 en veurem molts. Vosaltres, al carrer! La nostra societat fa molta vergonya, però de mica en mica ens hi anem acostumant. Jo què hi puc fer?, ens preguntem, i ens responem sense raó que res. De fet, fora del moment en què en parlen als informatius, al llarg del dia hi pensem molt poques vegades.
Nadal i Reis són a la cantonada. Agafo una carta d’una botiga de joguines i quan soc a casa i me la miro bé em ve molta tristesa. No és una carta ni és per als Reis. A la part del davant hi ha el logo de la casa, al darrere hi ha una línia per posar el nom i a sota, hi diu, només: “Vull”, i tota la pàgina en blanc per escriure. És a dir, han fet fora els Reis –estimats Reis d’Orient–, han tret el balanç –aquest any he fet molta/poca bondat–, han suprimit la humilitat i el desig –si pot ser, m’agradaria molt que em portéssiu...– Tot això ha estat substituït per un impertinent, exigent, prepotent acte d’afirmació personal: “Vull.” Ho vull, tot, ara. I així anem criant petits monstres que se saben el centre del món.
Finalment, els maltractadors no podran veure els seus fills: la llei contra els maltractaments els ho impedeix. Una gran notícia. De fet, resulta incomprensible pensar que un home que ha maltractat –insultat, pegat, amenaçat, vexat– la seva dona tingui el dret de gaudir tranquil·lament de la companyia dels seus fills. Sé del patir de les mares quan els nens són amb l’home que les maltracta. El temps s’atura fins que s’acaba la visita. Avui els nens tornen sans i estalvis. La mare respira. Aquesta vegada no ha passat res, no els ha fet res. Sembla que estan bé. Però potser només ho sembla.
Fa temps que no es parla gaire de les Ciutats Slow, aquest moviment que neix a Itàlia el 1999 seguint els passos de l’Slow Food, el menjar lent. Les ciutats Slow tenen una manera de viure diferent: sense estrès, amb una mesura més humana del temps, uns ritmes de vida i feina pausats, molts espais verds, molta cultura i gastronomia. El concepte de lentitud m’entusiasma, perquè només pots pensar, crear, adonar-te de veritat de les coses si t’atures o vas a poc a poc. Però en realitat els ritmes que portem són cada vegada més veloços. Anem sempre amb un coet al cul i ens sembla molt normal. Esperar és un verb que ha caigut del diccionari; la immediatesa és una religió. Vaig veure amb estupor el funcionament –allò que van voler ensenyar, poca cosa– d’un d’aquests supermercats que en diuen fantasma, que no estan oberts al públic i que et porten la compra a casa en 10’. La clau del seu funcionament és la necessitat -falsa, que et fan creure que tens- de tenir allò que vols en 10’. M’agradaria que tanquessin per falta de públic, però sé que sempre hi haurà algú que els farà servir, que voldrà que li portin la comanda –olives, pasta, vi, paper higiènic; és a dir, tot de coses supernecessàries, vitals, urgents– en deu minuts. A dins del súper, els treballadors corren –literalment– per acomplir l’objectiu, embolicats en una música que sona a un volum insuportable. D’aquesta inhumanitat la cap en deia “nova cultura del treball”, i de l’estrès, “adrenalina necessària”. Els sindicats, on són? D’ètiques no ho són, aquestes condicions de treball. De legals, ho dubto molt. Però sempre hi haurà algú que hi comprarà.