Europa tanca amb clau

Dit així, pot sonar desmesurat o, fins i tot, provocador, però, el d’Europa, és un projecte que ja comença a fer un cert tuf de decadència. Prova d’això en serien tots aquells personatges, essencialment polítics, que no fa pas tants anys –no més de cinc o deu– feien proselitisme públic del seu europeisme amb un cofoisme i passió fins i tot desmesurats, i que, avui, han de fer una defensa molt més circumspecta de la causa. Alçar aquesta bandera, ara mateix, exigeix una dosi d’esforç, tot i que, com a idea, la d’Europa és imbatible. O, més ben dit, ho era en origen. Perquè parlem d’aquells moments en què Alemanya, França, la Gran Bretanya i, si m’apuren, Itàlia, amb les ferides encara roents en pròpia pell per dues guerres, van començar a somiar un continent que no només superés antigues disputes i rivalitats, sinó que fos capaç de trencar la barrera mental dels antics estats nació per gestar un espai políticament i econòmicament compartit. Una Europa unida com a tal, fins al punt que va ser capaç d’abolir, literalment, les seves fronteres físiques interiors per acabar convertint indrets com els passos duaners de la Jonquera o el Pertús en una imatge turística per al record. I així hem anat avançant, creient-nos que ja no veuríem alçar de nou aquests murs... fins que ha arribat la pandèmia. I, amb aquesta, hem hagut de tornar a fer ús del passaport –ara amb codi de barres, això sí– o patir les restriccions per anar de país en país, en unes decisions en què, en no pocs casos, ha pesat més l’interès domèstic que no el comunitari. I, per reblar el clau, la crisi dels immigrants ja no només ens ensenya una Europa atrinxerada en si mateixa mar enllà, que això ja ho havíem vist, sinó anglesos i francesos fortificant els seus límits territorials per girar l’esquena a un drama humà col·lectiu. Toca recloure’s i tancar la casa amb clau. I ja vindran, ens diuen, temps en què tot es posarà a lloc. Potser sí, però a aquesta Europa li ha fet falta ben poc perquè li caigui la màscara i se’ns mostri com la de sempre, vella i dividida.