‘Bora nit’, Josep Maria Francino

Josep Maria Francino, bon dia o bora nit amb abraçades i cançons, a Sabadell o a la tan estimada Vall d’en Bas, al costat de la Pilar –i fill i filla i nets i netes– admirant la lluna plena d’Auckland per gentilesa del seu germà Quim, que hi viu, amb el so de fons de RadioKuartet i de Magical Mystery Grup i els Beatles de la seva vida... m’ha regalat durant tres anys i a través de WhatsApp el seu comentari generós, tendre, mordaç i compromès a l’article que aquí es publica. Ja no ho farà més, el desembre s’ha endut la seva veu, que és una de les més importants de la ràdio d’aquest país, i no em vull quedar només per a mi les seves paraules. Explicava que va objectar –“Me canso mucho, els deia, i després de quatre dies d’insults em declararen inútil total”–; que va construir una antena per escoltar La Pirenaica al nord d’Islàndia, on va celebrar la mort d’un vell assassí d’ombra allargada; que se’n va anar de neorural pelut a la Garrotxa (Give peace a chance); que només existeix una raça, la humana, però moltes diferències de classe que el poder fomenta; que la solidaritat és l’autèntic progrés i la pobresa, un signe de misèria econòmica i moral; que encara hi ha vencedors cavalcant la història; que l’extrema dreta s’alimenta de la por dels més vulnerables; que els criminals riuen de la seva impunitat; que falten moltes coces per tombar l’estaca del patriarcat; que l’escàndol dels desnonaments és intolerable i que les institucions es perden en declaracions buides de solucions; que tants anys de lluita per acabar trobant una llauna de cervesa al cim del Puigsacalm... Bora nit, Xino.