Catalunya sense bancs
Catalunya tenia dos bancs: Caixabank, procedent de la Caixa de Pensions per a la Vellesa, i el Banc Sabadell.
Caixabank forma part d’una combinació força complicada. Si m’equivoco, ho lamento. Caixabank forma part de Criteria Caixa i aquesta és propietat al cent per cent de la Fundació la Caixa. En un primer moment Criteria tenia un 57% del capital de Caixabank, però el Banc d’Espanya ha obligat a anar reduint aquesta proporció i actualment Criteria té el 30% de les accions de Caixabank. Des de fa quatre anys, el domicili social de Caixabank ha passat de Barcelona a València. Com cotitza a borsa i els seus accionistes són bàsicament catalans, aquests han de fer tres-cents quilòmetres per a assistir a les Juntes Generals de l’empresa. Allà, el conseller delegat, Gonzalo Cortázar, i el president, José Ignacio Goirigolzarri, els donen explicacions en un castellà pur, que és ara l’idioma oficial de la Caixa.
El Banc de Sabadell té el domicili oficial a Alacant. D’entrada, el nom de Sabadell resulta absurd per a un banc situat en el País Valencià. Aquesta setmana passada ha tancat la venda del seu edifici més emblemàtic, el gratacel a la Diagonal de Barcelona, i la d’un nombre considerable d’oficines de la seva filial britànica TSB. El Sabadell ha fet ja algunes gestions per a donar entrada a una companyia d’assegurances i entrar en aquest negoci, combinat amb el de banca. El seu conseller delegat, César González-Bueno, va fer unes declaracions, en castellà a TV3, com el seu col·lega de Caixabank, com a prova de les seves intencions de canvi de rumb. Tant Cortázar com González-Bueno són gestors de grans empreses més que banquers. Em sembla que saben tant de banca com jo de turc. Repeteixo que no són banquers. Aquestes situacions no poden durar gaire.
Per a una Catalunya independent, no tenir bancs és com un elefant sense ullals. S’està intentant crear un banc públic, amb el que és actualment l’Institut Català de Finances. Fa molts anys que l’ICF intenta aconseguir la categoria de banc, però li ho han negat sempre des de l’Estat. A més, un banc públic no és el que necessita un govern català. En aquestes condicions, uns ullals sense el cos d’un elefant al darrere, resulta inútil.
El govern de Catalunya s’ha dedicat a temes polítics de gran transcendència, però ha oblidat les empreses que li han de donar suport. Des de fa tres anys, quan van començar els primers canvis en l’estructura dels bancs catalans, no es va donar cap explicació raonable sobre els canvis dels càrrecs executius que ara han quedat amb poc poder, però amb un títol que enganya aquesta manca de poder. Els mitjans de comunicació i els diaris, que tenen possibilitats de saber què ha passat, han callat, tant en la primera tongada de canvis com en la segona.
Catalunya sense bancs és una Catalunya incompleta, ja que no disposa de força financera. La que pugui tenir la Generalitat, li arriba del Banc d’Espanya, el qual té autonomia oficial, però, en realitat, és el govern espanyol el que transmet la seva voluntat sobre el que han de fer els bancs.
Vaig treballar vint-i-tres anys en un banc i sé de què parlo. La Caixa de Pensions va donar suport al govern de la Generalitat dels anys 30. Ara hauran de demanar els diners al Barça, al Foment del Treball o al Palau de la Música. Si una Catalunya independent es troba sense suport financer tindrà una mínima capacitat de bastir projectes al servei del seu país.
