Keep calm
‘Apeirògon’
Vivim la nostra vida en cercles que s’eixamplen i s’estenen per tota la superfície, va suggerir Rilke, segons recorda Colum McCann en un dels llibres de l’any: Apeirògon. Un llibre d’aquells que transforma i que em passo els dies recomanant a tort i a dret. N’hi ha per triar i remenar ara mateix a les llibreries i a punt de celebrar el Sant Jordi nadalenc, una altra de les temporades altes editorials de l’any, que també té, a banda de l’abril, i de la setmana del llibre del setembre. Em fa l’efecte que la lectura d’Apeirògon m’ha produït l’impacte del No diguis res de Patrick Radden Keefe. Conflicte polític i violència, aquest últim reportatge periodístic a Irlanda, l’Apeirògon novel·la sobre Israel i Palestina, i sobre la construcció de la pau.
És la història d’aquests dos pares, un de jueu, Rami, i l’altre palestí, Bassam, que es refan de la mort de les seves filles, una en atemptat, l’Smadar, l’altra en un control fronterer, l’Albir. Una història íntima i col·lectiva al mateix temps, amb una estructura magnètica que et fa pujar 500 esglaons i després te’ls fa baixar, i que en el cim mira cap a les mil i una. El relat, la forma, la miscel·lània, aquests miralls infinits, aquesta geometria inacabable del dolor, i al mateix temps de la construcció dels vincles de pau, superant estructures i marcs mentals enquistats. No permeteu que la branca d’olivera em caigui de la mà. L’aigua dissol més substàncies que qualsevol altre líquid, fins i tot l’àcid. Colum McCann fa avançar el seu relat sovint amb frases com aquestes, o amb una foto. És la forma i és la veu ideal per explicar un conflicte complex i en què es desplega la força de l’amistat. Una escriptura que sacseja i enamora pel seu lirisme potent i enlluernador. I amb les grans preguntes que s’arrosseguen de tant de temps, i que Einstein traslladava a Freud. Per què no s’estronca la brutalitat, per què els patrons de violència no es mitiguen ni tan sols davant les súpliques més eloqüents?