I tu, de què et rius?

No hi ha setmana que no ens exploti a la cara un debat sobre els límits de l’humor i sobre si s’han de fixar, o no, línies vermelles. Ens estem acostumant, cada cop més, que darrere de certs acudits aparegui una legió d’ofesos que no només exigeixen la censura immediata del comentari sinó que, a més a més, bramen perquè se sancioni l’autor o se l’enviï a l’atur la resta dels seus dies. Que algú que es mira de guanyar la vida fent mofa de tot triï la demanda del doblatge al català no hauria de ser un problema, i menys encara quan després passem infinites hores enarborant la bandera de la llibertat d’expressió. El que em segueixo preguntant és on té la gràcia aquell o aquella que el seu recurs per fer riure la gent és dir que El juego del calamar es traduiria al català com El joc del calamar, o Stranger Things, com Coses estranyes. La direcció del programa radiofònic va acabar demanant disculpes per riure’s d’una llengua, quan realment hauria d’haver demanat perdó per no ser capaços de fomentar amb diners de tothom l’humor intel·ligent i sagaç.

Compte perquè es comença criticant un acudit i s’acaba demanant presó per a algú que fa un comentari sexual a Twitter sobre dones amb síndrome de down, o ens atrevim a tirar tota la cavalleria per sobre de dos humoristes que es mofen d’una princesa espanyola o que diuen tenir un gos que ensuma espanyols. L’humor ha de ser irreverent, àcid, subversiu. I temo que, al pas que anem, acabarem posant límits a la forma de respirar. Personalment, en lloc d’establir barreres, m’atreu més la idea de formar ciutadans crítics i empàtics, amb bon gust en qüestions d’humor, amb destresa per entendre la ironia, el sarcasme, l’humor negre. I, sobretot, amb capacitat per riure’s d’un mateix. Que només aquesta aposta condueixi a l’arraconament de l’humor poc lúcid. Que l’única censura possible sigui la del públic, la del lector, la de l’oient, la de l’audiència, i que derivi de l’habilitat de diferenciar entre un bon humorista i un que fa molta pena.