La crisi dels 40

De fet, ja en fa quaranta-tres que va ser infantada. Ratificada en un referèndum, un 6 de desembre de 1978, i signada vint-i-un dies després en seu parlamentària pel rei, ara emèrit i fugit, Joan Carles. Tant la dreta com l’esquerra espanyola han convertit el text constitucional, la carta magna, en un símbol del seu immobilisme polític. Per ells és el que dona sentit a l’articulació i configuració de l’Estat espanyol. I la llegeixen de la millor manera que els convé. Tot allò que es plantegi i que suposi certa anticonstitucionalitat es tomba. Perquè va en contra de les sagrades escriptures. I per aquest motiu no s’avenen a canviar-ne, modificar-ne, flexibilitzar-ne aquells aspectes que amb el pas dels anys hagin pogut quedar obsolets, depassats, anacrònics o incomplets. Que n’hi ha una colla. No, no fos cas. No tocar res comporta els problemes polítics, socials, econòmics i culturals que són els que tenim des de fa una colla d’anys, agreujats en el nostre cas d’ençà de l’inici del Procés. L’últim el tenim amb el debat de la llengua. Hi ha un article de la puríssima constitució que reconeix que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Amb el català, ja veiem que ni riquesa, ni un patrimoni cultural, perquè ni se’l respecta ni se’l protegeix. Ans al contrari. Ves que no sigui que no els interessa protegir-la, ni respectar-la, la catalana, perquè saben que una llengua serveix no només per comunicar, sinó, i tant o més important, per cohesionar, per vertebrar una societat, la catalana, que malda per anar per lliure i espolsar-se el jou constitucional que la tenalla. I com que això faria trontollar la unitat que defensa la constitució, malgrat la galopant crisi d’identitat i de sentit que afecta aquest text, no en volen tocar ni una coma. Una actitud molt adulta i entenimentada. Per molts anys.