Dignitat

Dignitat és el mot que m’ha vingut al cap de manera insistent aquests dies llegint les notícies polítiques que tenen una relació directa amb el nostre futur. Dic dignitat però potser hauria de dir indignitat o indignació. Notícies sobre la llengua, un dels elements més importants de la identitat, tot i que no l’únic. D’una banda, la confirmació de la sentència del TSJC per part del Tribunal Suprem sobre l’obligació d’impartir el 25% de les classes en castellà, que el conseller d’Educació i la consellera de Cultura es van afanyar a dir que ho consideraven una anomalia i un menyspreu i que es continuaria aplicant el model d’immersió lingüística, però poc després, des del mateix Departament d’Educació, es feia responsable l’escola de Canet de Mar de complir les mesures cautelars del TSJC, que imposa un 25% de classes en castellà en una classe de P5 perquè són d’obligat compliment. On queda la dignitat després de les declaracions abrandades que no duren ni tres setmanes?

D’altra banda, tenim la llei de l’audiovisual, la darrera aixecada de camisa a ERC per part del govern del PSOE/Podemos. Un dia Esquerra l’ajuda a aprovar els pressupostos i l’endemà el govern espanyol l’enreda de mala manera. Sí, blinda un 6% de català, però havia oblidat de dir que només en les plataformes amb seu a l’Estat; a part de Movistar i potser Filmin, no conec a ningú que es miri continguts a Flix Olé o a Mitele. I Esquerra insisteix en l’esperança d’acords futurs oblidant els incompliments històrics d’Espanya amb Catalunya i concretament del PSOE amb Catalunya. On queda la dignitat després d’una presa de pèl semblant? De veritat que ara resulta que el nostre objectiu més important és lluitar per un 6% de presència del català encara que sigui en les plataformes internacionals com Netflix, HBO, Disney o Amazon Prime? Quanta raó té en Lluís Llach quan diu que els nostres polítics, els que vam votar perquè ens van prometre ni un pas enrere, no poden preparar la independència perquè estan ocupats negociant engrunes i empassant-se els gripaus de l’espoli que ells mateixos ajuden a aprovar.

Que quedi clar que soc la primera defensora de la llengua, que des que vaig saber llegir cada dia quan entrava a casa veia un mural de ceràmica de la Bisbal que deia: “Enaltiu la nostra parla”, però que estic convençuda que alguna cosa no hem fet bé quan no hem sabut crear la necessitat de la gent de parlar-la, de sentir-se orgullosa de fer-ho com va succeir en algun moment als primers temps de la democràcia, quan parlar català era senyal de prestigi. I això no cal negociar-ho amb ningú ni imposar-ho a cop de quota. Tenim eines des de fa quasi quaranta anys que hem deixat que es rovellin i es malmetin i que no només no fem servir per fomentar l’orgull de parlar-la sinó que permetem que fomentin el contrari. Parlo dels nostres mitjans de comunicació públics, és clar. I per acabar d’arreglar aquest panorama, una part de l’independentisme declara públicament que no sap quin camí cal seguir per arribar a la independència; l’altra, com ja ha quedat clar, ho ha apostat tot a la taula de diàleg a canvi de res; un altre diu que potser sí que caldria fer un nou referèndum aprofitant l’empenta d’Escòcia (tant de bo sigui una empenta i no una plantofada) però que no serà el definitiu –ara, que un referèndum sempre va bé perquè com es va demostrar l’1-O és una gran eina de mobilització–. Quina barra! La gent que es va mobilitzar l’1-O no ho va fer perquè sí, ho va fer per exercir un dret bàsic en tota democràcia, el dret de vot i de decidir el seu futur. Una mica de dignitat si us plau!

Ens cal un rearmament moral i mantenir l’empoderament col·lectiu que ens va portar fins a l’1-O. Deia l’Ona Curto ara fa poc que l’any 2017 vam tenir la independència a tocar i vam fallar. Sí i no. La gent no va fallar, van fallar els polítics que no estaven prou preparats per fer front a la repressió d’un estat que hauríem de saber de sobres que té seriosos problemes democràtics, ni per gestionar l’enorme força dels més de dos milions de vots i les mobilitzacions massives. Però parlant de la presidenta del Parlament del Consell per la República, aprofito per acabar aquest article amb un cert optimisme; jo ho soc, d’optimista. Les presidències tant del Parlament com de les comissions són un crit d’esperança, per la seva joventut i perquè són majoritàriament femenines.