Cercas, ‘quinquis’ i català

Javier Cercas, que a nivell personal s’ha embardissat en molts jardins per la qüestió catalana, és autor de la novel·la que ha fet possible l’adaptació cinematogràfica de Las leyes de la frontera, on es concentra en una sola escena l’essència del que ha significat l’avui torpedinada immersió lingüística. El cap de colla dels quinquis perd una partida de futbolí amb el protagonista, el Gafitas, i li etziba: “Joder, si al final va a resultar un figura, y encima seguro que habla catalán. Yo, en cambio, no tengo ni puta idea.” Som a la Girona de finals dels anys setanta i el català encara no forma part del patrimoni dels fills de la immigració, quinquis criats als barris arraconats, condemnats a la marginalitat per les fronteres socials i lingüístiques. Gràcies precisament a la feinada de l’escola pública i als esforços pragmàtics d’aquelles onades d’immigrants espanyols, el català es va convertir en la clau per pujar a l’ascensor social. Mica en mica l’idioma va incorporar els nouvinguts i va florir una convivència que mai va obligar ningú a renegar dels seus orígens. Mentrestant, els fills de pares de la classe treballadora nascuts a Catalunya creixíem igual de pobres però no tan marginals, jugant al pati en castellà perquè les pel·lícules dels diumenges, els tebeos dels dissabtes i la televisió de cada dia eren en castellà. Els mestres de la Font de la Pólvora –un dels escenaris de la novel·la d’en Cercas– són en aquest sentit l’exemple perfecte de la importància de l’alfabetització en català, justament a les aules més difícils. Si un dia us hi acosteu sense prejudicis i amb ganes de conèixer la realitat dels nostres barris més oblidats, veureu com fa goig de sentir els alumnes adreçant-se cada matí als seus mestres amb una frase que hauria de fer caure la cara de vergonya als falsos profetes de Ciudadanos: “Gràcies per fer-nos classe.” Per això situar els ensenyants al centre de les trifulgues polítiques amb el concurs de resolucions judicials absurdes i l’objectiu indissimulat d’atacar la llengua catalana sí que és xungo, per dir-ho en termes genuïnament quinquis.