Girona i els seus paisatges

Perquè hi hagi un paisatge cal un espectador. Són els ulls del que mira els que converteixen les coses, la naturalesa, en paisatge. Entesos. Hi ha potser tants paisatges com ulls que miren. I són els ulls els que atorguen significat a les coses mirades. Llavors, aquesta interpretació es pot traslladar al marc d'una fotografia o a la tela d'un quadre. Quan coincideixen la mirada justa, la interpretació exacta, l'habilitat tècnica i una mica de sort tenim una obra d'art. És clar que llavors hi entren en joc altres factors: la mirada del que es planta davant el resultat i la seva interpretació subjectiva. Molt complicat, com podreu comprovar, si entreu una estona a la sala Fidel Aguilar de la rambla gironina. Els autors que hi presenten els seus paisatges ja ho saben. El títol és Paisatges?, amb l'interrogant ben destacat. M'ha fet rumiar una frase de Werner Herzog que es destaca en el catàleg: “Existeix en el que ens envolta un tipus d'harmonia. És l'harmonia de l'assassinat col·lectiu devastador”.

Per compensar, he visitat l'exposició Paisatges de Girona, la mirada artística, que serà oberta fins al setembre al Museu d'Història de la ciutat, al vell institut del carrer de la Força. M'he aturat en la pintura paisatgística que ha suggerit Girona als artistes locals o forans al llarg dels anys. Noms coneguts, és clar: Orihuel, Gimeno, Mela Mutermilch, Urgell, Rusiñol, Aguilera, Roca del Pech, Pere Perpiñà, Enric Marqués, Sibeques, Vila i Fàbregas... i molts més. Tots traspassats, que els actuals tindran, sembla, la seva oportunitat un altre dia. Visita gratificant. En la solitud de la sala –vam arribar a ser dos visitants– anaven desfilant davant meu estampes d'una Girona sublimada pels ulls dels artistes, viva per sempre, indestructible, amb l'estil propi de cada pintor. Allà hi ha moltes Girones i no sé pas si és un encert haver muntat tantes peces apinyades en un espai just però limitat. Potser els ulls del visitant haurien agraït poder llegir i interpretar cada peça sense el pes feixuc de les acompanyants. Deu ser cosa del disseny: escarit, ajustat i elegant, però migrat. Modern, això sí.

En sortir, em preguntava també si la sala del museu no s'hauria de projectar d'alguna manera sobre el carrer –la Força, la plaça de la Catedral– per on passen milers de visitants de Girona i no hi entren per desconeixement. Una ciutat de botiguers ha de conèixer la importància de tenir un bon aparador.

I pensant com un botiguer, també em preguntava si l'exposició –les exposicions que munta el Museu d'Història de la Ciutat– no mereixerien que es replantegés l'ús de la sala Fidel Aguilar, que el Bòlit dedica sempre a l'art més minoritari. Tenir una botiga a la Rambla és un privilegi.