El PSC abandona la llengua

Aquests dies hem vist com el PSC es desmarcava d’un consens polític al voltant de la defensa de la immersió del català a les escoles. El PSC va ser partit clau perquè la immersió es pogués implantar. Com és que un partit que no fa ni dotze anys es manifestava contra la sentència del TC, que ni fa nou anys demanava, en boca del seu dirigent Miquel Iceta i del seu portaveu al Parlament, Maurici Lucena, el dret a decidir estigui en aquestes circumstàncies en el dia d’avui?

Segurament ja no ens recordem de tot això, ja que aquesta crisi va quedar tapada per la voràgine d’esdeveniments posteriors: la consulta independentista de 2014, la primera victòria per escons del moviment independentista, el pas al costat d’Artur Mas, l’1 d’octubre del 2017, el 155, la pujada com un coet i la caiguda com una pedra de Ciutadans tres anys després, el judici-farsa contra els consellers i el vicepresident Junqueras i la presidenta Forcadell, l’exili del president Puigdemont, de 4 consellers i de les dirigents Rovira i Gabriel o la victòria en vots per primer cop de l’independentisme en unes eleccions catalanes.

Per entendre els canvis polítics que hem viscut en poc més de 10 anys, hem d’entendre amb perspectiva els canvis que ha patit el PSC. En aquest temps el PSC ha basculat de demanar el dret a decidir fa 9 anys a avui fugir del consens en la defensa de la immersió perquè no es convida els partits contraris a la immersió (Cs, PP i Vox) a la mateixa reunió. Hem de recordar que un any després que Lucena reivindiqués que per al PSC el referèndum era un pas necessari, 4 diputats “catalanistes” del PSC que van votar a favor del dret a decidir del poble de Catalunya van generar una crisi interna que va iniciar la fugida de molts sectors del PSC. Del PSC en va marxar i ben ràpid el sector catalanista.

A la nova direcció del partit ja li anava bé treure’s de sobre els que ells creien que eren sobrers al partit. Hi havia un lema per aquells anys on es deia que “el PSC posa els càrrecs i el PSOE posa els vots”. I l’estratègia que es deriva d’aquest lema és que el PSC havia de ser el PSOE a Catalunya i res més i qui portés un discurs mínimament catalanista era un obstacle per a fer del PSC la sucursal de Ferraz a Catalunya.

Hi ha un altre motiu perquè el PSC abandoni el consens de la immersió. Els fills de la immersió no el voten, és el partit amb el votant més envellit i amb menys suport entre els joves. El PSC respon als interessos d’un votant que té por als canvis i amb una forta identitat espanyola que s’ha sentit amenaçat durant aquests anys de procés.

Un tercer motiu, és que la frontera del PSC, amb l’excepció de Comuns, només és amb partits clarament espanyolistes, contraris a la immersió i hostils a tot el que faci soroll de cultura catalana. El gran drama del PSC no és que l’abandonés el sector catalanista. El gran drama és que l’abandonessin persones que no formaven part d’aquest bloc catalanista i que no tenim una forta identitat catalana, els fills de la immersió de l’àrea metropolitana. El PSC va perdre quadres polítics d’aquesta generació, però especialment va perdre l’electorat nascut als vuitanta i més tard. Els qui avui són pares amb fills escolaritzant-se i que entenen la importància de la immersió en català dels seus fills.

El PSC té clars incentius per ser fora del consens en la defensa i la llengua catalana. Als seu electors no és un tema que els interessi, sinó tot al contrari, la defensa de la immersió els genera rebuig. La seva frontera electoral, allà on els partits batallen per les seves pèrdues i millores electorals, no té elements compartits amb partits catalanistes (excepte Comuns) i definir-se a favor de la llengua catalana li fa perdre punts en aquesta frontera. I la seva estratègia des de fa vuit anys de ser la sucursal del PSOE a Catalunya i alinear-se amb els partits catalanistes en un tema com la llengua va en contra d’aquesta estratègia.

Com diu la dita, no demanis que els bous ponguin ous. El PSC no farà una altra cosa que allunyar-se de cap consens en defensa de la llengua catalana o de la cultura catalana.