Keep calm
El patró confiança
Imaginem que una banda d’atracadors, posem que vestits de vermell i amb unes caretes de Dalí, volen robar tot l’or del Banc Central. I que, un cop l’han robat, l’han tret fora del banc per un tub i l’han enterrat en un lloc desconegut, pacten amb les autoritats la seva sortida a canvi de substituir-lo per lingots falsos. Un xantatge amb l’argument que, si se sap que s’ha robat tot l’or, el país s’arruïnarà perquè els diners no tindran cap mena de valor, ja que no es podrà anar al banc a canviar uns tristos papers pel metall preciós.
Ja se sap que els diners són qualsevol cosa que puguis intercanviar per productes. En l’inici del comerç, jo tenia ous i tu tomàquets i ens els canviàvem. Però no era pràctic, perquè no podies anar amb els ous amunt i avall. I es van inventar les monedes. Com que en un món en què ningú es refiava de ningú els diners havien de tenir valor per si mateixos, al principi eren de metalls que tothom volia. El problema és que semblaves la dentadura de la Rosalia amb tant d’or a sobre. I per això van aparèixer els bancs, que van dir: “No cal que portis l’or a sobre. Deixa-me’l a mi i jo et dono un val amb el qual em poden venir a buscar l’or a mi.” I van néixer els bitllets. I com que aquest paper moneda tenia al darrere el suport de l’or d’un banc, d’això se’n deia patró or.
Llavors, la pregunta és: serveix l’argument de la banda d’atracadors? No ho sembla. Perquè el patró or ja no existeix. Els bitllets serveixen perquè la gent sap que tothom els acceptarà, però ningú pensa a canviar-los per or al Banc Central. Perquè els diners (i això és així des que fa 50 anys Richard Nixon va decidir imprimir més bitllets dels que li marcava l’or, perquè necessitava més pasta per a la guerra del Vietnam) no es basen en el patró d’or, es basen en la confiança. En això sí que l’encertarien els lladres i els hipotètics guionistes d’una sèrie. La mare dels ous de l’economia d’un país és la confiança. De l’economia i de tot.