A la tres
De país i d’estat
“El president vol una resposta unitària a l’amenaça al català, perseguit pels jutges, oblidat per l’Estat i resistint, a l’escola
Cantar en català tenia tant futur als anys 80 com el referèndum pactat”, va etzibar Lluís Gavaldà en l’entrega de les Creus de Sant Jordi. El mateix que la justícia estatal atorga a la immersió lingüística, l’escola en català o l’elecció democràtica de representants polítics que han penjat una pancarta reclamant llibertat d’expressió o un llaç groc al seu despatx en senyal de protesta. Mentre l’endormiscada societat catalana es va adonant de la magnitud del qüestionament judicial a l’ensenyament en català, els partits independentistes mantenen la batussa habitual dels dilluns, que el govern matisa els dimarts i que esperem que es converteixi en resposta unitària demà i a final de setmana. Ara pel català, sobre el qual el mateix president Aragonès ha demanat “no fer partidisme” i donar una resposta “permanent i sòlida”. Fins ara s’havia anat llançant endavant la pilota de les sentències contràries, confiant que les lleis d’educació blindessin un model, que ara comprovem que queda força en fals.
Ja té raó en assumir que ens cal una resposta ferma i duradora, de país, perquè de l’Estat no n’hi haurà, veient com els partits espanyols en fan argument i atac polític i el degoteig d’escoles a les quals s’obliga a implantar un 25% de castellà. El mateix conseller Cambray admetia que poc s’hi podia fer. La junta de docents de Girona advertia ahir de la incertesa que els genera la resolució del TSJC.
Impulsors de l’escola catalana, com ara el PSC i el seu entorn, ara se’n renten les mans i no en volen saber res, de la continuïtat del model. El pitjor no és que els socialistes no vagin a la manifestació per la llengua perquè tenen congrés, sinó que han abandonat la defensa de l’escola en català que la seva militant Marta Mata va projectar com a eina d’integració. L’Estat espanyol hauria de vetllar per les llengües cooficials que no són el castellà, però més aviat les deixa sense empar. Una quarta part dels ciutadans de l’Estat s’expressen habitualment en català, gallec o euskara, però l’ús social se’ls complica, i l’oferta audiovisual, ja no ho diguem.
