El voraviu
Enviï l’exèrcit a Canet
El nen de la sentència un dia és Rosa Parks i l’endemà, James Meredith
Si no tingués l’edat que tinc i no tingués a l’esquena la història que hi tinc, o la pogués amagar de manera eficient, jo em presentaria voluntari als serveis de premsa, comunicació, relat o com n’hi diguin al PP dels que inventen els sermons de Pablo Casado. Ha de flipar tant, la feina, cada dia! Tu li fots llenya al mono com si fossis el guionista de la sèrie més boja del moment, però sabent que s’ho menjaran als telenotícies, als informatius de ràdio i a les seccions de Política dels diaris de referència. I no cal fer allò que l’àvia Neus trobava tan reprovable de tirar la pedra i amagar la mà, perquè deia que pedra fora de la mà no se sap on va a parar. Aquí no hi ha problema per organitzar pedregades continuades i fins i tot cícliques. Aquí el que puja de valor és la lapidació pública. Sense miraments. Varen començar fa tres dies amb la cosa aquesta de l’“apartheid”, que els quadrava bé perquè els han dit que és molt lletja i molt dolenta, encara que no tingui res a veure amb un nen els pares del qual volen que li donin més classes en castellà i menys en català. Seguint amb l’idea d’“apartheid”, fa dos dies ja veien el nen de Canet com la Rosa Parks de la llengua castellana oprimida a Catalunya. Ahir, Pablo Casado va reclamar a Sánchez el valor de J.F. Kennedy i que enviés l’exèrcit a Canet com el president nord-americà el va enviar a Mississipí perquè l’activista afroamericà James Meredith pogués entrar a la universitat. Punt.
