Que no em porti paquets a casa

Divendres 10 de desembre, 20.22 h, magatzem d’ Amazon a Edwardsville (Illinois), Larry Virden fa un whatsapp a la parella: “Tornaré a casa després de la tempesta.” “Què vols dir?”, li pregunta ella. “L’empresa no ens ha permès marxar”, contesta. A les 20.51 ella s’hi torna a comunicar: “Encara treballeu? Espero que estiguis bé!” Ja no hi ha resposta, el tornado havia ensorrat l’edifici entre les 20.30 i les 20.32 damunt un nombre indeterminat d’obrers bo i posant al descobert l’horror de les pràctiques laborals imposades per la plataforma que ens porta els paquets a casa. Quantes desgràcies han de passar perquè obrim els ulls? Les denúncies –qui les escolta?– no són pas de fa dos dies: productivitat gairebé esclavista per damunt d’onades de calor i altres fenòmens climàtics extrems, amenaces d’acomiadament que fan apurar els marges de protecció, prohibició d’entrar els mòbils a la nau –alguns, com Virden, no ho respectaven–, la qual cosa ha dificultat la recerca de supervivents. Tampoc se sap encara quanta gent hi ha quedat atrapada: només set dels 190 empleats de la companyia ho són –o ho eren– a temps complet i per la campanya de Nadal n’hi havia una pila de subcontractats inicialment no identificats; es calcula que els morts superen el centenar. Jeff Bezos, fundador d’Amazon, va reaccionar tard davant la tragèdia, estava més ocupat penjant imatges del seu darrer viatge a l’espai, totalment fora d’òrbita del més elemental sentit d’humanitat. Tant se val, l’astronauta del submon continuarà portant paquets a casa; a mi no.