El gènere de la literatura

Hi ha hagut una certa polèmica pel fet que els premis de la Nit de Santa Llúcia van ser tots per a homes que escriuen, ni una sola dona. És un debat que m’ha sorprès, perquè més aviat tenia la sensació que darrerament hi havia la tendència contrària, la de premiar preferentment dones, i en especial aquelles que escriuen de la manera que suposadament han d’escriure les dones, amb molt d’empoderament i tal però per retratar personatges sempre al límit de tallar-se les venes. És cert que el Sant Jordi, un dels premis més cobejats del mercat, fa quasi vint anys que no el rep cap autora, però el Bertrana en fa quatre de seguits que el guanyen dones; al Llull, més o menys, es van intercalant amb els homes, com al Sant Joan; el Documenta, en les últimes sis edicions, i comptant un desert, l’han guanyat cinc dones, dues d’elles ex-aequo, i el Proa ha estat per a una escriptora a la tercera edició. Bingo! Tampoc és tan mal balanç, i menys considerant que elles (nosaltres) tirem menys als premis (per què?). Per una vegada que triomfin ells, no m’estiraria pas els cabells, pobrots, si tal com funciona el mercat editorial, que promociona “la mirada femenina” com un producte de temporada, encara sort que algú els hagi fet cas, i més quan un escriptor m’explicava no fa gaire que un segell li havia rebutjat l’original per “massa masculí”. Més que el fet de no constar en un palmarès que glorifica sovint novel·letes de quiosc (potser és un honor no ser-hi), em sembla preocupant que el reconeixement depengui de si exhibim prou els galons del maltractament.