Serem prou intel·ligents?

Parlem molt, i amb una certa admiració ingènua, de la intel·ligència artificial i de com cada vegada es va fent més i més present en els processos de presa de decisions, i no parlem gairebé gens de com paral·lelament va conquerint quotes invisibles de poder, de forma tan subtil com irreversible. I encara parlem menys de l’impacte que té això en les persones.

Decidir és allò que essencialment ens apodera i ens humanitza, més enllà dels automatismes biològics inconscients i de les servituds dels hàbits apresos per repetició i per imitació. Som, essencialment, pulsions i aprenentatges, però evolutivament hem desenvolupat una capacitat extraordinària: prendre decisions de forma racional i conscient, en base a l’anàlisi d’informació. Pensar ens ha permès domesticar a l’instint i qüestionar la idoneïtat de les rutines. Experimentar ens ha possibilitat explorar alternatives i ampliar perspectives. I entre pensar i experimentar, sempre hi ha una decisió. Una tria. Una resolució. Decidir ens ha obert la possibilitat de generar noves respostes adaptatives més funcionals i més eficients. Decidir ens ha portat a pensar i a experimentar, per exemple, fins a la cristal·lització de la intel·ligència artificial.

Ara bé, el procés de presa de decisions té un cost associat elevat que és la cerca i l’estudi de dades, resoldre la seva correlació i obtenir informació que, degudament analitzada, ens aporti coneixement i criteri per decidir. Aquesta seqüència pot ser feixuga i esdevenir un problema a partir de cert volum. La intel·ligència artificial és de gran ajuda i utilitat en aquesta tasca de creuament i prospecció. Una eina d’immens potencial per ajudar-nos a raonar. La qüestió crítica és, però, just en el moment de la presa de decisions. Si deleguem també en la intel·ligència artificial el fet de decidir, aleshores estem renunciant a la nostra essència. Si habilitem a l’algoritme perquè ens substitueixi en el punt d’inflexió d’escollir, ens retirem voluntàriament de la nostra responsabilitat, i d’alguna manera reneguem de la nostra humanitat. Paradoxalment la màquina decideix i la persona executa, quan el guió inicial preveia que era la intel·ligència natural la que decidia i la força mecànica artificial la que feia la feina. Si anem claudicant i perdent centralitat en la presa de decisions ens anem reservant, en el millor dels casos, el paper d’espectadors privilegiats d’allò que va passant a l’escenari, cada cop més llunyà i més inabastable. Entretinguts a la platea del confort correm el risc d’acomodar-nos a que pensin i decideixin per nosaltres, un terreny abonat perquè s’atrofiï la racionalitat i emergeixi l’estupidesa. Si estem atents, no ens costarà gaire veure alguns símptomes d’aquesta tendència en que com més espais de decisió va ocupant la intel·ligència artificial més es manifesta l’estupidesa humana. El repte és fer de la intel·ligència artificial un aliat que complementi a la intel·ligència humana en la presa de decisions, i no un substitut que la fagociti i que ens vagi inhibint la capacitat, i la possibilitat, de decidir. Serem prou intel·ligents?