Camaleons

No serà un Nadal normal. Aquest tampoc. Païm-ho ja d’una vegada. Un cop hem buidat el pap maleint les enèsimes restriccions, la incoherència d’alguna d’aquestes mesures i aquella permanent sensació d’anar sempre tard, siguem pràctics. Hem de fer diverses passes enrere, i en unes dates especials. Als que només ens afecta socialment –que no és poc–, segurament ens és més fàcil veure el got mig ple. Ja hem desenvolupat una capacitat d’adaptació extrema. Si hem estat capaços de sobreviure al confinament domiciliari, al del municipi i al de la comarca; a les múltiples variants d’aforaments i de tipus de trobades; a portar la mascareta ara sí i ara no; a deixar de fer abraçades per fer un toc de punys, per després tornar a abraçar i tot seguit deixar-ho de fer de nou; si hem assumit que hem d’ensenyar un passaport per poder fer un trist cafè...; en definitiva, si ja tenim coll avall que la nostra vida social i laboral fa temps que és un carrusel, malgrat que tinguem la sensació que ens acaben de donar un altre cop de puny al ventre, al final optem per la via de la resignació, barrejada amb un etern cansament. Però, al final, adaptació camaleònica i endavant. Ves a saber, però, quant de temps pot durar aquesta actitud.

Una altra història molt diferent és la que viuen aquells a qui les restriccions els afecten directament la forma de guanyar-se la vida. Aquí la indignació és monumental, i amb tota la raó. Restauradors, hostalers i empresaris del món de la nit explicaven en aquest diari la impotència davant una situació que posa en escac i mat els seus negocis. Ja es tracta de pervivència. En un costat de la balança s’hi posen les restriccions, però a l’altre les ajudes no fan de contrapès. I això fa que la situació sigui insostenible. Una allau de cancel·lacions d’àpats i trobades de Nadal han tirat per terra la quadratura d’uns comptes que ja s’aguantaven amb pinces. Les neveres plenes, però les taules buides. El sector ja no viu, sobreviu. I no té capacitat d’adaptació, ni ganes de veure el got mig ple. L’únic que li queda és batallar per unes compensacions dignes.

I així, entre l’adaptació i la indignació, entre el cansament i la reivindicació, entre l’optimisme i la tristor, entre el “què hi farem” i el “no hi ha dret”, arriba el Nadal. No serà com esperàvem però, al capdavall, que sigui el millor possible. Bon Nadal a tothom!