La llengua és, també, lluita

Aquest país és capdavanter en sociolingüística. En el fons, un símptoma més del temor per la desaparició de la llengua, que a hores d’ara ja està en procés de regressió en la major part del territori. La pregunta no és si el català pot desaparèixer perquè el fet, empíric i comprovable, és que fa quatre o cinc dècades que ja no forma part de les relacions socials ordinàries d’algunes de les ciutats més importants del domini lingüístic, com són Alacant o Perpinyà. I, com que tenim sociolingüistes, sabem que això va passar de manera abrupta, quan la pràctica totalitat dels catalanoparlants van decidir, amb una simultaneïtat esfereïdora, que ja no volien transmetre l’idioma als seus fills. El tall va ser tan sec que hi ha moltes famílies que van parlar en català als fills nascuts abans de la Guerra Civil i en castellà als de després. El fenomen va ser exactament el mateix a la Catalunya del Nord, amb la Segona Guerra Mundial com a fita temporal.

Però la desnacionalització és un trajecte que no s’acaba mai, no n’hi ha prou amb la substitució lingüística. Aquesta mateixa setmana, l’Ajuntament d’Alacant ha aprovat un document en què expressa “el rebuig total a la imposició del valencià” en una ciutat on només un 6% de les famílies –moltes d’elles provinents d’altres comarques catalanoparlants– transmeten la llengua als fills. A Perpinyà, l’alcalde ultra ha plantat la bandera tricolor dalt del Castellet i al logo de la ciutat... Amb la llengua agonitzant, es tracta de matar la identitat.

No és casualitat que aquest mal diagnòstic sobre la llengua impregni l’ambient després del fracàs polític del procés. L’eina més eficaç sempre és l’Estat, tant en contra com a favor, i ara sembla que la República Catalana és, com a mínim, lluny. Però sense aquest objectiu, abandonant-lo, aquest país només aconseguirà accelerar la davallada. Lluitar –i creure-hi– és l’única possibilitat de guanyar.