Benvingut hivern
Em costa felicitar pel Nadal. Si dic bon Nadal no sé què realment dic. Són tantes coses barrejades que no les puc destriar. En temps llunyans, ai las, era dies de festes a l’escola que llavors i avui ens permeten de retrobar-nos. Festa, quina mena de festa? Religiosa no, o poc. Els calendaris gregorià i julià van decidir el naixement de Jesús, però sabem que no és exacte: aquest nen –cas que mai existís, que tampoc no en tenim cap garantia– no va néixer ni un 25 de desembre, ni fa 2021 anys, però tant li fa. Van forçar la litúrgia perquè tot quadrés. Per cap d’any diu que ens hem de vestir amb roba interior vermella? Quina festa més estranya aquesta de les ciutats cosmopolites. Si fóssim seguidors de Luter ho faríem diferent, és clar: a finals del segle XIX els figuerencs van veure (1888) al temple dels anglicans –avui la Fundació Clerch– el primer arbre amb regals. L’arbre de Nadal, un altre objecte exòtic. Encara ho és més un Santa Claus nòrdic, aquí que no cal trineu perquè no hi ha neu –un Santa Claus de secà–. Potser el tió és el que queda de la consuetud rural catalana, de fonda cronologia. Si aprofundim en l’estratigrafia, potser encara trobarem restes de les saturnàlies, un antecedent que la feudalitat religiosa no va poder enterrar. I d’uns reis cavalcant camells, d’invenció recent? No he vist cap foto de Marià Pujolar o de Josep Puig Pujades rebent els reis a l’ajuntament. I, altrament, no portarem cap pobre a casa, ja ho deia Salvat Papasseit: “Demà posats a taula oblidarem els pobres/ –i tan pobres com som.” Amb Nadal –que és dels dies més curts amb la nit més llarga– ens ressituem amb la natura, on la vida s’ensopeix, reposa i descansa. Dies tranquils per fer balanç i revisar allò que no hem fet del tot bé. Posar ordre a les eines de treball, que venen properes collites. Per això trio el solstici abans de tot aquest aiguabarreig comercial i de cap credibilitat. Això: em quedo amb el solstici. Bon solstici d’hivern a tothom!
No ho havia fet mai de copiar la columna –i espero que els d’El Punt-Avui m’ho passin. Però aquest text, que ha escrit a les xarxes en Mero, l’Alfons Romero Dalmau de Figueres, m’ha semblat tan exacte al que hauria escrit servidor mateix, que he conclòs d’aplicar-li el tallar i enganxar. També crec que el meu amic de més de mig segle em tolerarà aquesta mena d’intromissió.
