La ciutadania està cansada. Confiaven que els científics i les administracions posaríem fi al problema, però la vacunació encara no ha eliminat el SARS-CoV-2.

La selecció de mutacions que incrementen la seva transmissibilitat (com la variant delta) o l’escapament vacunal (com en el cas de l’òmicron) han fet que ja no aspirem a eliminar el coronavirus, que probablement circularà indefinidament amb unes taxes de mortalitat iguals o inferiors a les de la grip, a l’entorn de 50 defuncions per milió d’habitants i any. Estem a prop d’aconseguir aquesta fita. A Catalunya, la taxa de mortalitat s’ha anat reduint en les onades successives, 1.665, 550, 600, 150, 200 i 65 defuncions per milió d’habitants en les onades de la primera a la sisena, respectivament. Fan un total de 24,453 defuncions de casos confirmats o sospitosos entre l’1 de març del 2020 i el 31 desembre del 2021, segons l’Idescat. En aparèixer l’òmicron hem fet un petit pas enrere. Estem malament, però alhora estem significativament millor que fa dos anys.

El 2022 seguirà estant marcat per la malaltia, i per la manera que ens disposem a fer-hi front com a societat global. Al llarg de la història, totes les campanyes de control o erradicació d’infeccions han ensopegat amb obstacles inesperats. Per exemple, alguns patògens s’adapten i es tornen resistents a vacunes o tractaments (com la tos ferina), d’altres troben reservoris atípics que passen desapercebuts i esdevenen una font de noves infeccions en humans, provinents tant d’altres persones (com la poliomielitis) com d’animals (com la febre groga). Amb la covid-19 ja és clar que un dels grans obstacles que hem de superar és la iniquitat en l’accés a la vacunació en països pobres. Es tracta d’un imperatiu ètic, però també estratègic: les variants viatgen sense que hi hagi la possibilitat de limitar-les geogràficament, i no podem arriscar-nos a més mutacions que escapin a les vacunes o que esdevinguin més agressives.

D’aquesta crisi també en podem treure lliçons per al mitjà i el llarg termini. Un panel independent d’alt nivell del G20 ha estimat que el risc d’una nova pandèmia semblant a la covid-19 és del 50% en els pròxims quaranta anys. Ho sé: és molt més alt del que ens esperàvem i del que desitjaríem. Ara és el moment de posar fi a la covid-19 i, alhora, preparar-se per a la propera pandèmia. La ciència per al control de les malalties infeccioses és forta i no ens cal reinventar-la. Necessitem invertir en infraestructures i capacitació de personal especialitzat en el control comunitari d’infeccions, escassos al nostre país, i comprometre’ns a nivell social, per mantenir una conscienciació avui debilitada per la fatiga i la pèrdua de confiança. D’una banda, caldrà incorporar canvis en la nostra vida quotidiana, en el treball, la salutació, l’organització de les ciutats, la indústria farmacèutica, l’atenció sanitària, el monitoratge de la vida salvatge, la creació i disseminació del coneixement, etcètera. D’altra banda, serà imprescindible establir una agència fortíssima especialitzada en la identificació d’amenaces infeccioses i les estratègies per al control, la contenció i la supressió de les infeccions, que estigui interconnectada amb agències d’altres països.

La preparació s’ha de fer ara, no quan arribi la pròxima variant o la pròxima pandèmia.