Joan Solà ja ho deia

“Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort. Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble...”

Així començava l’article del lingüista i filòleg Joan Solà en aquest diari el 28-12-2006. Ahir en feia quinze anys. Però el pitjor és la seva vigència. Es referia a l’hora més de castellà que pretenia imposar el govern central i a la defensa de la llengua que n’havia fet el president José Montilla. Continuava: “Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació...” “Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som...”, seguia.

Quinze anys després, l’amenaça sobre la llengua es manté, ara en forma de 25% a l’escola i de plataformes audiovisuals unilingües. Fins al punt que el president Aragonès fa el discurs anual –bona tria, el lloc– des de l’escola on va començar la immersió a Santa Coloma de Gramenet, per recordar com d’important és l’escola, però també per advertir que la taula de diàleg haurà de donar fruits el 2022, o caldrà buscar noves vies per canalitzar l’anhel de sobiranisme. “La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació...”, continuava Solà.