Estabilitat sense il·lusió

Els governs català i espanyol es mostren satisfets després d’haver pogut aprovar –ja són efectius aquest mes– els respectius pressupostos. També els empresaris i els treballadors han ofert un bon exemple arribant a un acord per la reforma laboral que s’apunta el govern espanyol. Fets que han tranquil·litzat la fi i l’entrada de l’any polític farcit per la polèmica que anirà i vindrà de l’ús del català i sobretot per la gestió pandèmica. Ha estat any d’eleccions –14-F–, una victòria històrica de l’independentisme amb el 52 per cent dels vots malgrat que s’ha vist trastocada amb la negociació pressupostària. L’any de l’extrema dreta de Vox al Parlament, l’any infrautilitzat pel diàleg dels governs català i espanyol del qual només queden unes fotografies. Tal com diu el refrany, “any nou, vida nova”. Malgrat que no es veuen perspectives que marquin il·lusió col·lectiva. Tot indica que viurem en un país en què hi haurà estabilitat sense cap il·lusió. Els primers mesos de l’any no hi haurà un diàleg amb l’Estat de temes concrets, els exiliats es quedaran on són, la justícia seguirà el seu curs... No s’esperen eleccions per a aquest any i les més pròximes són les municipals del 2023. Eleccions que poden marcar un nou cicle polític i produir un notable soroll. En els àmbits polítics hi ha manca de perspectiva. Hi ha bones intencions i res concret. Esforços de parlar d’obres per l’any trenta, com uns jocs olímpics d’hivern que de moment no aixequen passions col·lectives o les anomenades energies renovables. Abans de res han de quedar solucionades les crisis sanitària, social i econòmica.

Un any en què el Parlament celebra el 90è aniversari de la seva constitució. I això amb més de 40 anys de l’actual democràcia sense llei electoral, que si es tirés endavant serviria de bon exemple de perspectiva de país.