El llenguatge dels gats

Comparteixo pis amb dos homes i un gat, alabat sia Déu. Dels meus convivents, l’únic que no he desitjat és l’intrús felí, que el meu fill va batejar amb un nom que ningú sap pronunciar i que s’acosta a un so com ara “esqüic” o “squeeky” i que el pater familias substitueix per una espècie de so gutural que s’assembla al nyac, nyac d’una grua agafant ferralla mentre li pessiga la panxa i rep a canvi unes quantes queixalades. Intento estar ocupada en altres coses per no assistir a aquests festejos, però la bèstia em ve al darrere i, en efecte, nyac, em mossega el tou de la cama. Per mi no té nom; simplement li dic “gat” o, més sovint, “deixa’m estar”, i també se sent al·ludit. Fa poc vaig asseure’m en una terrassa prop de la taula de dues dones que venien de passejar els gossos. Els tenien esbufegant als peus i de tant en tant els donaven aigua a morro d’una ampolla de plàstic. Tota la seva conversa girava al voltant de les bèsties, de si menjaven poc o molt, de si havien passat mala nit, de si avui sembla que “el meu està una mica trist”, notícies que intercalaven amb atencions als animals en aquell to d’empatia emocional d’una classe de pàrvuls. Una altra dona que passejava un cotxet es va aturar a prop nostre per saludar algú. “Mira, uns babaus”, va dir a la criatura assenyalant-li els gossos per tenir-la entretinguda, i la nena va emetre uns sons guturals com els que li surten al meu home quan juga amb el gat. Algun dia aquesta nena creixerà, vaig pensar, i deixarà de dir babaus en lloc de gossos, però als altres, als grans, en quin moment els va abandonar el llenguatge?