Arrencar a córrer

Arrencar a córrer. Aquesta és la reacció natural, instintiva, davant del perill, de l’emergència. Ja ho vam fer fa 35 anys, quan es va perpetrar un atemptat contra la refineria d’Enpetrol, al complex petroquímic de Tarragona. I ho vam tornar a fer fa dos anys, quan vam patir un dels accidents més greus de la indústria petroquímica, a la planta d’Iqoxe, que va provocar tres morts i diversos ferits i del qual encara queden molts incògnites per desvelar. El desconeixement és el gran enemic d’una intervenció correcta davant d’una emergència. I córrer és la resposta instintiva, no l’efectiva. Però si hi tornés a haver una emergència tornaríem a fugir, a córrer, perquè no sabem què fer ni com actuar. Ni ho sabíem aleshores ni ho sabem encara del tot, segons lamenten la Federació d’Associacions de Veïns i els sindicats majoritaris que han convocat una manifestació per a aquest 14 de gener, en el segon aniversari de l’explosió a Iqoxe. És cert que en els darrers dos anys s’ha avançat en la posada en marxa del Plaseqta, el pla d’emergència del sector químic de Tarragona. Dilluns la Generalitat va començar a instal·lar desenes de sensors, en el marc d’una prova pilot que servirà per detectar fuites tòxiques. I creuem els dits perquè l’Estat compleixi i al juny ja tinguem operatiu el sistema d’avisos mitjançant un SMS als mòbils. Avancem, però, massa a poc a poc, lamenten sindicats, veïns i ajuntaments de l’entorn. Alguna cosa falla, quan la ciutadania encara ens trobem amb la percepció del perill intacta. I si hi torna a haver una emergència arrencaríem a córrer esperitats.