Tribuna
Caminar sobre les aigües
En la presentació del meu darrer llibre a València ciutat, La mirada perifèrica, publicat per l’Editorial Afers, vaig tornar a reflexionar sobre la tendència innata a associar-se que té l’ésser humà, una qualitat que li ha permès construir mitjançant l’esforç comú sistemes culturals complexos. Sense aquesta teleologia general, l’espècie humana probablement ja s’hauria extingit. Vaig fer aquest apunt en conversa amb el meu interlocutor de taula, l’escriptor i biòleg Martí Domínguez, un home il·lustrat i savi que sempre em dona joc en l’intercanvi d’opinions. La Núria Cadenes, present entre l’auditori d’aquell dia a la llibreria Fan Set, prenia notes en un petit bloc. En síntesi, la civilització humana és el resultat de l’esperit de cooperació desinteressat entre individus.
I tanmateix, no puc evitar tenir una sensació interior en què la meva perspectiva optimista es troba contrariada per les veritats de fet d’un món on la violència de tot signe regna a ultrança. Encara avui s’imposa la brutalitat de l’homo homini lupus est com una ofensa a la dignitat de l’home. Però pitjor encara, és el vici del consentiment, en què la indiferència individualista roman impassible davant dels crims més abominables. Com és possible –parafrasejo La Boétie– que tants suportin el poder d’uns quants, si no és pas en nom d’un contracte que ens fa beneficiaris del delicte?
No tinc pas cap dubte que un món sense obligacions vers el proïsme és també un món sense compassió. L’etimologia de la paraula té una bellesa que commou: “sofrir plegats” o, així mateix, “tractar –en comú– el dolor”. Hi ha tot un páthos elevat en la idea de donar el pa al famolenc. Car què hi ha de més punyent que compartir dissort? Simone Weil en fa una paràbola inquietant quan es demana si en rigor és innocent qui té aliments sobrants i no alimenta qui n’ha de menester. El bé –no la quantitat– és allò que soteriològicament salva –i justifica– la condició d’ésser humà.
Però la compassió no s’ha de confondre amb la caritat. De fet, es tracta d’“abolir tot el que a la vida contemporània aixafa les ànimes sota la injustícia, la mentida i la lletjor”, en unes paraules de la mateixa Simone Weil en què l’apunt estètic –la lletjor– és el contrapunt fonamental a l’ètica de les intencions. El nostre télos ha de ser utòpic i no pragmàtic. No cal dir que aital canvi de paradigma demana una veritable revolució mental. Convertir les febleses en virtuts. La intel·ligència –en el seu avatar de la saviesa– és la nostra eina principal a l’hora de revertir les coses. En aquest sentit, una reflexió sobre el nostre estil de vida és, en realitat, una reflexió sobre l’avenir de la condició humana.
El cinisme –en el sentit més modern de l’accepció– és el gran rival d’aquesta cosmovisió transformadora. Confessem-ho: en tots nosaltres habita un cínic. Per què renunciar al nostre benestar? Sense pensar –és clar– que el nostre benestar és la causa de la dissort de milions d’éssers? Tot i tots estem concatenats. Antropològicament –i biològicament– ha estat, és i serà així. La política de la competència beneficia uns quants –els pocs de La Boétie que ens fan ser botxins i víctimes alhora–. Emperò, des d’una perspectiva altruista de la compassió, el sentit comú s’imposa. Al capdavall, el nostre benestar és el benestar d’uns quants, mentre que el benestar dels altres comprèn un nombre de persones molt més gran; des d’aquesta perspectiva el benestar de molts és molt més important que el propi.
El llarg camí cap a la nostra humanitat rau a saber-nos perdonar la recança de ser humans i entendre que la gràcia rau a ser tan sols un entre tots. Un acte de compassió cap a cadascun de nosaltres. Saber-se perdonar és com caminar sobre les aigües: alliberar-se de la por de ser en l’altre. I oblidar que no és més qui més disposa, perquè mai no en tindràs prou. La política del lucre s’oposa a l’esperit col·lectiu de les grans realitzacions de l’esperit humà i aboca el planeta a la seva destrucció. És una dialèctica històrica que cal resoldre per bé de la humanitat.