No entrar

Em portes a un lloc remot, excèntric, preciós. Fa calor i sona música de funeral per amenitzar el dinar de quatre benestants que esnifen la seva falsa calma. Nosaltres volem més, volem en excés, però som educats i no gosem alterar el beatus ille dels nostres contertulians de cera. El teu whisky i el meu vi passen bé a ple sol, sota gàbies buides penjades del sostre de la glorieta, entre el desig latent i el cambrer amatent que ens posem a la butxaca en un tancar i obrir d’ulls. Però la tarda cau, el fred dispara i passem a dins. Asseguts, llegim un cartell que diu “No entrar”, i és clar, per als transgressors com nosaltres un avís així és heroïna pura. Ens conviden a una altra ronda com si fóssim dues rock stars que fan del local un espai hipnòtic. No ho entenem, ens agafem les mans i entenem que junts tenim poder. Acte seguit, apareix algú del barri, una lloca sense fre. Saltem de les cadires i cadascú s’amaga on pot. El maître ens diu que podem triar la música. El funeral es torna festival gràcies a Santi Balmes, Guille Milkiway i Maneskin. Els cambrers escombren alegres i ens tracten amb admiració. Hem de sortir ja, però no podem fer-ho per la porta. Ens obren pas per la cuina, just on el cartell de “No entrar” ja es rendeix als nostres peus. Per impossibles. Pugem al cotxe a la velocitat de la llum, la mateixa que destil·len els teus ulls audaços i el meu ritme desfermat. Som temeraris. Acceleres i faig un bot al seient de cuir com si tingués xinxetes al cul. I la música, sempre, escortant les cerveses, els petons i les mirades netes. Si això no és sentir-se viu, que m’expliquin què collons és.