Socis com els de Pedro

Mai m’han preguntat què m’enduria a una illa deserta o voldria tenir en una segona vida o en una reencarnació. Però ho tinc molt clar. Claríssim. M’hi refermo dia a dia. Tampoc m’hauria sabut greu que m’ho haguessin portat els Reis i els acceptaré encantat si se’m regalen per Sant Joan o el dia que faig anys. Com diria l’àvia Neus, en mantindria de bon gust una rega a l’hort. Els regaria, els herbejaria, els ensulfataria i els caviquejaria perquè estiguessin sempre impecables i lluïssin com els jardins del paradís original. Vull socis com els de Sánchez, jo. Vull socis com els de Pedro. Que ho aguantin tot. Encara que no en necessiti. Per si de cas. Què els dona per portar-los arrapats com una llagasta i que no volin per forta que bufi la tramuntana? Què surt del flabiol d’aquest home que el segueixin com els ratolins de Hamelin van seguir el flautista fins al mar? Com els entela la vista i beu l’enteniment fins a l’extrem que el bunyol més gran l’acceptin com a obra d’art? No és la traça que hi posa en Pedro, no us ho cregueu. Ho porten als gens. Ho porten marcat a foc a la pell com hi duien la propietat els cavalls i els vedells anys enrere. Per això suporten que els desacrediti i desautoritzi un dels seus ministres, que els torni a fer pam i pipa amb la reforma de la sedició al Codi Penal, amb la tramitació de la llei de la corona i amb la taula de diàleg. I tot això una, dues i tres vegades des que ha començat l’any. Això són socis!