Dones com la Mari Chordà

Les injustícies cal combatre-les per reparar-nos, per no ser-ne còmplices, perquè sí. Arreu en veiem i l’esperit de la revolta permanent ens travessa cada dia només que tinguem els ulls oberts i un mínim de decència. Cadascú coneix el seu àmbit i el seu cercle i pot identificar injustícies a dotzenes i, com sol passar, el més difícil és contribuir, encara que sigui mínimament, a posar-hi fi. Un dels casos més evidents –avui ja hi ha bastant consens i s’ha escrit i se n’ha parlat a bastament– és que les dones van quedar arraconades (i avui encara queda molta feina per fer), no se les va valorar com mereixien en les seves tasques personals i professionals.

No, encara no s’ha acabat el patriarcat, però sí que moltíssima gent s’ha adonat del problema i hi ha una part important de la població que valora positivament fer una política activa favorable a la igualtat. Podríem dir que ara hi ha una consciència activa, vibrant i decidida, quan fa uns anys la lluita era molt més solitària. I sí, cal reivindicar els que han picat pedra durant anys i panys, perquè un dia les lluites són massives, però primer són anònimes, duríssimes. Hi ha persones que són punta de llança dels moviments, hi ha figures icòniques amb nom i cognom que ens ajuden a entendre on som i cap on anem, hi ha dones com la Mari Chordà.

La Mari Chordà és d’Amposta, va néixer el 1942 i és pintora, poeta i editora. Val la pena resseguir la seva biografia i aprofundir en la seva obra: Chordà fou pionera de l’expressió visual del cos femení, de la sexualitat femenina i de l’experiència de la maternitat. Com va escriure la comissària Chus Martínez: “L’interès de Chordà per la forma és simplement l’expressió de la seva passió per la vida.” La seva trajectòria artística era poc coneguda (un cas més) i la seva contribució a l’art català havia quedat oblidada, fins que l’any 2015 obres de la Mari Chordà (i també de l’Eulàlia Grau) van formar part de l’exposició The world goes pop a la Tate de Londres. A partir de llavors, el Museu Nacional i el Museu Reina Sofia l’han posada en valor i, des del galerisme a la Mayoral vam decidir dedicar-li un espai a la fira ARCO i, actualment, una exposició que reivindica la seva trajectòria artística amb una selecció de 14 peces creades entre 1962 i 1972.

La Mari Chordà té un paper central en el nostre panorama artístic, per la seva obra i pel seu compromís amb una vida més justa; reivindicar-la és, al capdavall, fer servir el sentit comú. Hi ha un munt de dones artistes que emergeixen a la segona meitat del segle XX rellevants arreu del món i també a Catalunya: l’Aurèlia Muñoz, la Fina Miralles, l’Eulàlia Grau, la Pilar Aymerich, la Magda Bolumar, la Mari Chordà i tantes altres. Només cal capgirar les inèrcies, (re)descobrir-les i gaudir del seu art com es mereixen. I és que les exposicions de dones artistes no han de ser un fet puntual, sinó un acte de normalitat; com en la resta d’àmbits cal normalitzar les contribucions que han fet i fan les dones, aquí i a qualsevol racó del planeta.

Dones, més dones com la Mari Chordà, moltes més dones que ens marquin el camí i, per part nostra, clarividència i ganes d’aprendre de dones com ella.