Privilegiats

Les quotes dels autònoms pugen. El preu del lloguer s’ha incrementat un 20,5% en el darrer any a Lleida, un 10,8% a Girona, un 3,1% a Barcelona i un 2,5% a Tarragona. El preu de l’electricitat s’ha disparat i posar una rentadora és un luxe. Els carburants s’han encarit un 24%. L’alimentació, també (la carn de xai costava gairebé un 18% més a final d’any i l’aviram, un 7%, i el pa ha pujat un 4,3% en els últims dotze mesos). La inflació, desbocada, amb un IPC que ha arribat en el darrer any al 6,1%, el màxim en trenta anys. Baixen els salaris anuals bruts, que ja són prou pelats, i el nostre poder adquisitiu va de capa caiguda (les dades oficials ens diuen que s’ha reduït un 6,2% en dotze anys). I en els dos anys de la pandèmia, tot i que les deu persones més riques del món han doblat la seva riquesa, un 99% dels habitants del planeta, en canvi, ens hem empobrit. La llista podria ser més llarga. Per això costarà encara més refer-nos: l’estrèpit pels privilegis escandalosos per a alguns empleats i alts càrrecs del Parlament ressona sense parar dins nostre, pobres treballadors. Volíem esborrar-ho de la ment, llevar-nos com cada dia per anar a treballar amb entusiasme, però la plantofada ens ha deixat estabornits. El diari Ara ha destapat que el Parlament paga 1,7 milions d’euros anuals a funcionaris que ja no treballen a la cambra sota un règim de “llicència per edat”. Cobren una morterada de diners per quedar-se a casa, per anar de vacances o per fer figuretes, però no pas per treballar. Fa catorze anys que ho va aprovar. Catorze anys llargs d’una burla per a tothom.