La fragilitat

Som esclaus de la fragilitat. Qui nega el contrari i va de milhomes o mildones o mildonis (passeu-me la conya) no és de fiar: que no us enganyi, és un cyborg programat per a no sentir. La fragilitat és bona, en molts casos. Ens ajuda a conèixer els nostres límits i ens fa humans. El virus dels nassos ens ha encapsulat a l’era de la manca de certeses; ens ha instal·lat en el territori de la por, el dolor i la consciència agònica. Però en paral·lel ens ha reforçat l’instint de supervivència, ens ha extremat les irrompibles ganes de viure i de provocar transformacions que engeguin un trànsit més digne pel planeta. Com si fóssim de vidre, hi ha qui s’ha fet de pedra i qui ha après a volar amb empenta. Els que ens hem instruït en l’art de tocar el dos amb unes ales fortes hem descobert que la vida tenia una gran finestra des d’on respirar, un espai on la llum del crepuscle té més foc que mai, on Saturn et saluda, insolent, mentre tu cantes a pulmó assegut en un avió negre de quatre rodes. Rebutgem que hi hagi un ciberespai entre tots dos, i junts no maregem la perdiu, anem al gra, que no és cap altre que el respecte mutu. Perquè avui la penya no es respecta: prefereixen maltractar a còpia de crits, infidelitats i picaresques assortides. Trasplantats com cactus, disparats en tirolina, estant on volem estar, fent-ho fàcil. Histèrics de felicitat, no fem volar massa coloms ni somiem truites. Només gaudim del raïm i del llúpol que ens descorda el riure. Només ens mirem amb els ulls pintats i entenem que això d’ara és un tresor delicat que cal cuidar com un nadó.