Me’n vaig a esquiar

Una amiga ja ho ha fet. Davant de tot plegat, ha decidit anar a les pistes d’esquí del nostre Pirineu. El Pirineu és el meu tòtem. Tot plegat. Però, per qüestions sentimentals i literàries, el Pallars Sobirà és el que guanya. I és que per escriure El retorn d’Hug Roger vaig anar set vegades a les Valls d’Àneu. Calia retrobar els llocs on el comte Hug Roger va governar, els racons on va lluitar contra els soldats del veguer que li robava les terres, mentre era a servir el desventurat d’en Joan II. Set vegades resseguint les dreceres i camins dels pallaresos pobres, els del Consell del poble, els ferrers, els fusters, els del molí. I les bruixes del Boc de Biterna, on la Guiula cercava el remei per a la seva filla ben malalta i allitada. Set vegades, enfilada a les casetes abandonades damunt la serra, a prop del poblet de Sorpe. I sortint al castell de València d’Àneu que se m’alçava de sobte parets enlaire per retrobar-m’hi amb l’Estel, amant del pobre Hug Roger quan era a casa. Amb la Caterina Albert, la de veritat, la comtessa de Pallars.

Me n’hi vaig, al Pirineu. A esquiar... no. Deixar-me perdre endins de la neu, cap a les valls de somni, cap a Espot, a Isil prop dels estanys d’Airoto..., a Tavascan. I, quan soc a Àreu, pujar fins a Pal, dins del veritable Principat que conservem, el Principat d’Andorra. No vull pas anomenar el rest de causes que em portarien al tòtem, si no fos... si no fos la Corona. Vull dir la Coronavirus...! Ens reté tancats a sota les Guilleries, amb paüra. No n’hi ha per menys. La gent del meu entorn han estat confinats com a positius. Res més, per sort. Però... no ens exposarem pas a córrer cap als restaurants fantàstics de Vallter, que podríem ser portadors de la Corona.

No us heu plantejat mai que la Pesta té un gentilici perillós? Utilitzant la capacitat de descodificació apresa a aquell Umberto Eco d’El nom de la rosa (em sembla que el cito a cada escrit), i al meu antic professor Salvador Oliva..., és a dir, utilitzant la semàntica, pots anar a raure a la presó del Reino. I tu no ets pas en Villarejo, que té immunitat, sota la careta que li amaga el rostre. Immunitat per a parlar de salvar-nos la vida fent entrar els gihadistes a la Rambla de Barcelona a plena sessió de passejades de mitja tarda. L’ home que esmenta la “Operación Cataluña”, tan tranquil.

Tu, si dius gaires cops “el virus de la Corona”, et trobaràs a sota la colla d’en Marchena, amb Vox com a acusació. Per tant, és millor que el mot corona, acompanyat de virus, ens evoqui aquella pesta negra que ajudà els pagesos de remença sotmesos als vescomtes i castlans a acabar amb els mals usos. Poder-se fer amb aquella colla de masos magres, abandonats pels decessos dels empestats, quedar-se’ls com a part de la finca després de cremar-hi herbes màgiques a dins. Béns que els forniren del coratge necessari per a plantar cara als senyors feudals. És clar que després de les batalles amb en Francesc de Verntallat tot davant i amb el comte d’Urgell, l’Hug Roger de veritat, pobret. I... no pot ser..., ara sento la portaveu de l’Illa que diu que ells res de res del tripartit... Que tanco la tele!

Envejo la Roser, que ara mateix es deixa anar per les baixades pirinenques amb esquís, tot oblidant el mot que la commou, que la fa ser hiperventilada, que l’ha dut a recórrer mig Europa amb cartells i mirades apassionades. Jo també hi aniria..., vull dir al Pirineu. Si no fos, si no fos que el virus ha agafat tota la comuna que formem els descendents del Mas Cantalozella, que ara és dels Nadal Farreras. Tota la família, menys tres, el meu company de vida, jo i una noieta que duu el nom d’una marededéu trobada encara amagada a l’ermita de sota un castell. El nom de Farners.