Opinió
MAR BOSCH
LLETRES
“La llengua és una eina per canviar la realitat”
A vegades, no ens adonem que les coses canvien per millorar. És el que intenten dir els nens als pares: no tot ha de ser tan fosc
M’ho plantejo així: un jove té les mateixes dificultats o facilitats lectores que pot tenir un adult; el gust literari l’anem construint
Escriptora i articulista, Mar Bosch s’ha enfrontat en la seva obra literària a monstres, ha sobreviscut a diluvis i, ara, s’encara a la Terra que s’esquerda, sempre aprofundint en els sentiments quotidians i els desafiaments emotius. A punt de publicar la propera novel·la, que sortirà al març, ha combinat aquesta escriptura amb el debut en el gènere juvenil, amb El dia de l’esquerda, publicada a La Galera.
Eva Vázquez escrivia a El Punt Avui, a propòsit d’‘El dia de l’esquerda’: “Tots els autors haurien de sotmetre’s un moment o altre al bany d’humilitat que representa escriure narrativa infantil i juvenil, que fàcil és tenir invisibilitat als mitjans i que difícil satisfer un públic molt exigent.” Hi està d’acord?
Tremendament d’acord. Defineix molt bé el que és la literatura juvenil, la seva realitat. Humilitat sobretot a l’hora d’escriure, quan veus que totes les certeses que pensaves tenir les has de deixar de banda perquè al davant tens un públic totalment nou. Havia de ser bona literatura, no abaixar el llistó artístic, però adreçada a uns lectors que no estan per a romanços. Els havia de convèncer no només la llengua, sinó la història. Cada novel·la és un repte, però aquesta ha posat a prova els meus límits. Vençut el primer moment de temor, tot va fluir; vaig trobar les claus pensant sobretot en els meus nebots i la meva filla gran. Estava escrivint per a ells.
La seva obra, marcadament feminista, està molt lligada a les seves experiències vitals, com a aspirant a treballadora en un entorn laboral hostil, com a mare inexperta afrontant la maternitat, com a germana exposada als diluvis emocionals... Ara, com que els fills es fan grans, la seva literatura ha fet aquest tomb.
Sempre escrius per a tu mateixa, ets la lectora més exigent. Però, és clar, em calien referents molt directes, dels que tenen catorze anys. A El dia de l’esquerda trobarem moments durs, però sense mal rotllos, des d’un punt de vista sempre vital, alegre, sense deixar de jugar sempre amb el llenguatge.
I amb els tocs irònics, marca de la casa.
Sí, perquè els nens que m’envolten són molt catxondos.
Escrivim per ser llegits, però fins a quin punt els joves llegeixen prou? Un debat que també afecta els adults, lògicament. El mestre i escriptor Cristián Olivé, que també ha passat per aquesta secció, afirma: “Sempre ens queixem que els joves llegeixen poc però mai els acompanyem a una llibreria perquè triïn millor.”
Exacte. Els adults també el necessitem, aquest acompanyament, aquest estímul. Quan érem petits, la literatura era un gran distracció; ara, la irrupció de les noves tecnologies aporta altres fonts de divertiment. Deixant de banda això, als nois que llegeixen els continuarà agradant llegir. M’ho plantejo així: un jove té les mateixes dificultats o facilitats lectores que pot tenir un adult. El gust és un sentit que es va construint a mesura que anem evolucionant com a persones.
Anem a ‘El dia de l’esquerda’. “No m’invento res.” Una frase genial per començar un relat de ficció. En el seu cas, la primera i la darrera frase són les que cal pensar més o com a escriptora i també com a lectora no hi dona massa importància a això?
Està molt ben vist això, perquè per a mi ho és molt, de rellevant. Les primers i les darreres frases són clau. La novel·la té sentit per això. A més, moltes vegades el començament és precisament l’últim que escrius. En aquest cas, la primera frase la tenia molt clara; es tracta d’una apel·lació a una realitat ambigua, perquè dius que t’ho inventes res i estàs fent una ficció com una catedral.
I una darrera frase, que no revelarem, que resumeix tot el sentit de llibre. Pel que fa a la trama, s’ha de dir que no pot ser més oportuna, perquè la història parteix d’una esquerda geològica. És a dir, mentre l’acabava d’escriure la terra tremolava i escopia lava a La Palma. Com tria els temes de les obres? En què s’inspira?
Em venen imatges al cap, imatges molt potents. De fet, la idea d’aquesta novel·la em va venir d’un somni que vaig tenir. Somnis que a vegades són productius i a vegades, no. Aquí sí, va funcionar, potser perquè ja tenia la idea mig pensada. La imatge era que el globus terraqüi es partia en dos, com un ou i que del centre sortia una nena que era adoptada per una colla. Aleshores, la colla s’adapta a la novetat i la va incorporant a la seva societat.
Aquesta és una història protagonitzada per una colla de nens, al front de què destaca en Lluci, en Lluci Portuelpà, per l’ofici del seu pare. Una de les primeres constatacions de l’autora és que els nens no són cruels, que això és un tòpic dels grans.
Exacte, perquè el que fan aquests nens és integrar la noia a la colla per protegir-la dels adults, tement que la vulguin estudiar, cosificar, en la línia dels relats de ciència-ficció clàssics.
I sempre al voltant de l’amistat en una franja d’edat concreta. Tal com es deia a pel·lícula ‘Cuenta conmigo’, de Bob Reiner: “Mai NO tindrem amics com els que teníem als dotze anys.”
Sí, és la idealització de l’amistat en aquestes edats, en un període d’esquerda personal, també vital, l’estiu aquell que acaben sisè i deixen l’escola, el darrer reducte de la infantesa, quan saben que després la vida recomençarà a l’institut. Aquest punt de canvi imposat per l’edat hi és molt present.
Els seus són uns nens que reneguen força. Sentim com diuen: cara de cul, tros de burro, gamarús...
Reneguen a l’antiga. M’agrada dir que aquesta novel·la té un punt de retrofuturime. Per això hi reivindico el paper del passat en el present amb uns renecs d’aquest català tan nostrat que m’ajuda a fer l’encaix entre generacions, explicant com eren els nens que ara són els pares d’aquesta colla, què van viure, quins canvis generacionals han experimentat. Posar davant el mirall la infantesa dels nostres fills i comparar-la amb la que vam tenir nosaltres. Fixant-me en l’esquerda de comunicació amb els que pugen, aquells que tindran o haurien de tenir el poder, el mànec de la paella.
És un obra que explora un gènere nou però perfectament coherent amb altres llibres seus. Per exemple, revisita Bedlam, el lloc imaginari on va situar la primera novel·la, que el 2012 va guanyar el premi Just Casero.
Vaig voler fer un autohomenatge partint d’aquest exercici d’humilitat de què parlàvem. Quan escrius per a un calaix, pensant que potser no serà llegit, tens llibertat total, no analitzes si agradaràs o no. Penso que aquesta va ser, precisament, una de claus de la bona estrella que va tenir aquella novel·la: la frescor. Una frescor que volia conservar en aquest text. Gràcies als lectors que em van llegir aleshores i que m’han seguit després puc anar escrivint sense afany moralitzador.
L’autoreferència a Bedlam és clara, però, en canvi, no fa servir més topònims explícits. Parla d’Altravila, Terra de sota, Terra de sobre. Una decisió molt pensada, suposo.
Sí. Bedlam m’anava bé com a escenari perquè tot hi podia passar; era la geografia ideal per a la fantasia absoluta. Aquest no-lloc em va ajudar a encaixar el to. No som ni a Girona ni a Barcelona, sinó en un món oníric on, d’altra banda, tots ens podem sentir identificats com si fóssim en qualsevol poble de la nostra infància. Es tractava de desmitificar-ho: tots els pobles s’assemblen, però els pobles els fan les persones que hi viuen.
Aquesta és la història que protagonitza la colla d’en Lluci però que gira al voltant d’una ‘intraterrestre’ anomenada Univers. En homenatge a la seva darrera editorial?
Sí, encara que no ho ha vist gaire ningú, això. Ho he fet perquè m’agrada el nom i per agrair la confiança que l’editorial m’ha fet. És un personatge que faig venir del centre de la Terra, per influència de les lectures de Jules Verne. Amb la idea de reflexionar sobre els habitants d’un món que no coneixem, de com vivim la diferència, i que podem extrapolar si volem al fet de la immigració, dels refugiats que arriben a la nostra terra i són la personificació de l’altre.
Un personatge que li va molt bé per desenvolupar una faula sobre la robòtica i sobre la capacitat de canviar el món que ens envolta
.
La reflexió sobre la tecnologia i la tecnoètica hi és (ara que no se m’espantin els lectors), però no és un llibre ambientat en un món dominat pels mòbils i les pantalles. Es tracta de plantejar, en un moment molt primari, la nostra relació amb la màquina, què n’esperem i en què ens converteix el fet d’inventar altres éssers, amb ànima o sense, que suplantin moltes de les virtuts humanes.
La narració reflexiona continuadament sobre la paternitat i la maternitat i la dificultat de ser fills, també. Un tema recurrent en la seva obra que aquí oscil·la entre la llibertat d’un món aparentment sense pares o el drama de ser fills únics.
El protagonista, en Lluci, té una altra singularitat, un germà cec. La gràcia d’incorporar un personatge amb aquesta discapacitat és que el narrador, amb la seva manera d’explicar la història, l’enfoca per ser explicada a algú que ho no hi veu. Per això el resultat vol ser colorista, una mica barroc fins i tot en les descripcions. En Lluci està obsessionat a narrar el món amb tota claredat, exposant totes les pors que tenim, la por al canvi sobretot. El que intenta fer és transcriure el que va passar un estiu en què el món va canviar, fer-ho sense el discurs bregat que faria un adult.
El gran problema, el doble gran problema es podria dir, dels pares és que son condescendents amb els fills i que sovint es guarden massa secrets. Com si d’alguna manera calgués reivindicar més sinceritat en les famílies.
Més sinceritat contra una condescendència adreçada a la societat mateixa, que continua fent coses mal fetes, perpetuant les mesquineses. Una societat que és una jungla, on impera la llei del més fort. I és així que, a vegades, no ens adonem que les coses canvien per millorar. És el que intenten dir els nens als seus pares, que no tot ha de ser tan fosc.
En algun moment carrega contra les frases fetes que fan ràbia, sobretot una que en aquests temps d’incertesa pandèmica no deixem de sentir: tot anirà bé.
Una frase feta no és res més que una construcció lingüística d’actituds apreses. Sempre dic que cal anar amb compte amb els llocs comuns. El primer que va fer servir una frase feta era un geni, l’últim, en canvi, és un ximple. Cal buscar maneres genuïnes de dir les coses. Perquè el llenguatge és una eina molt poderosa per canviar la realitat.
Per cert, si a vostè se li concedís el poder de canviar les coses, també entraria a una biblioteca i faria desaparèixer tots els llibres menys els de poesia?
[Riu] No, soc molt partidària de no fer desaparèixer mai cap llibre. No s’ha de fer desaparèixer res, pel que fa als llibres; llegir-los i acumular-los, perquè tots es poden fer servir per aprendre, fins i tot els dolents. Espero que la novel·la no contribueixi a aquesta idea.
La propera, una utopia col·lapsada
El proper 3 de març, Mar Bosch (Girona, 1981) edita nova novel·la, aquesta per a adults, amb l’editorial Univers. Es titula L’edat dels vius: “No diria que és de ciència-ficció, perquè tampoc està escrita amb aquesta intenció, però fa molts anys que volia fer-la. Sempre m’ha agradat molt el gènere utòpic, els mons que s’acaben, quan la humanitat sembla que ja ha arribat al punt de màxima evolució, de no retorn. És una utopia col·lapsada”, diu l’autora. Això sí, adverteix: “No deixa de ser una obra meva, divertida, tot i que també molt dura. Quan la feia fins i tot pensava: «Ai, que potser no m’hi reconeixeran!» Hi retrato una societat que ha escombrat la vellesa del sistema. Volia reflectir com tractem les persones grans i, mentre la tenia en marxa, va esclatar la pandèmia. No hi està pas inspirada, tot i que també hi surt una vacuna. La idea és prèvia, però la història es va acabar d’escriure en plena pandèmia.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
