A la tres
I per què no?
“Si s’ha pogut regular amb un pim-pam els preus dels tests, per què no es pot plantejar amb altres béns bàsics?
Tot plegat és tan boig, o demoníac, que som incapaços d’aturar-nos un instant i processar mentalment de què va exactament tot això que ens està passant. Sí, parlem de la pandèmia, és clar, i més concretament de tot el que ens estan fent fer per controlar-la i, per què no ho hem de dir, de tots els gripaus que ens empassem en nom d’aquest propòsit. Exemples? Els que vulguin. Des de tot allò que ens ve imposat en forma de restriccions, que ningú discuteix que no estiguin justificades des del punt de vista sanitari, fins a normalitzar, com si res, que la gestió d’aquesta crisi hagi recaigut directament en el ciutadà de carrer. Tens símptomes? Doncs tu mateix, a furgar-te el nas amb un bastó i tota la sort del món si després et toca tramitar una baixa o fer el gest, necessari i innegociable, de comunicar el teu cas perquè se’n pugui fer recompte. Però no tot són motius per exclamar-se ni estripar-ho tot. Perquè, sí, la pandèmia, qui ho havia de dir, encara ens portarà algun bri d’esperança. Com amb tot això que ha passat amb els tests. Perquè, durant anys i panys, hem escoltat que era impossible intervenir sobre el mercat, encara que fos de productes essencials, ja que això podia provocar incomptables cataclismes, econòmics per descomptat, que podien generar crisis encara pitjors. Doncs no. En un no res, una setmana a tot estirar, el govern estatal ha regulat el preu dels tests d’antígens, i què ha passat? Res de res. Tothom, començant pels sectors interessats, ha assumit amb naturalitat que allò que es pagava a 9, 11 o 14 euros es pot pagar ara per decret a 2,94 i no tremola cap fonament del sistema. Per tant, pensem-hi. Perquè, tan il·lús és creure que, si amb aquesta facilitat això ha estat possible, és plausible plantejar que també es puguin fixar topalls de preu en béns i serveis que són indispensables? La llum o l’habitatge, per dir-ne dos. Potser, al final, es tracta de fer allò que ens deien de petits, i no mastegar tan ràpid per digerir una mica més la transcendència de tot això que vivim. O patim.